Blog Image

Europea Presse

Europea Presse

La agencia que vive las noticias

El carrer Progrés, amb un guarnit inspirat en Harry Potter, primer premi al millor guarnit de la Festa Major de Gràcia

Uncategorised Posted on dom, agosto 18, 2019 12:43:22

El carrer Progrés, que ha escollit els motius inspirats en Harry Potter, el protagonista de la saga de llibres de J.K. Rowling per al guarnit d’enguany de la Festa Major de Gràcia, s’ha endut el primer premi atorgat pel jurat del concurs de guarnits organitzat per la Fundació Festa Major de Gràcia. Les votacions s’han fet públiques avui en el tradicional acte d’entrega de premis que s’ha celebrat a la plaça de la Vila de Gràcia, amb la presència dels organitzadors de les festes dels diferents carrers.



REVELA’T 7ena. edició – El festival de fotografia analògica

CULTURA Posted on dom, junio 09, 2019 00:28:07


Revela’t és un moviment reivindicatiu de la fotografia analògica, que des de Vilassar de Dalt es pot visitar del 7 al 16 de juny, en la seva setena edició.
Aquest certamen compta amb 50 exposicions i més de 60 fotògrafs d’arreu del món. A més a més, pels que volen viure o reviure la fotografia analògica, es pot visitar el mercat de material, com càmeres, rodets, ampliadores i fins i tot càmeres de fusta pels que vulguin provar el cianotip o el ferrotip.
Com extensió, algunes de les exposicions estan visitables a Barcelona, en l’anomenat Revela’t OFF.

Fotografies estampades a la façana de l’esglesia de la col·lecció «Colonitzades»

REVELA’T a Vilassar de Dalt
A Vilassar de Dalt, diversos espais acullen les exposicions. El més gran és l’antiga fàbrica de Cal Garbat. Al parc de Can Rafart, podrem trobar el mercat de fotografia. Altres espais són la casa del museu arxiu de la vila, els Rajolers, l’Estrella i espais al voltant de la plaça de la Vila.
Entre els fotògrafs destacats podem veure les obres de Ramzi Haidar, Alex Thimmermans, Nobuyi Kobayashi Bill Moseley, Alberto Garcia- alix, Jordi Esteva, Eduardo Nave, Fernando Maquieira, Jorge Fuembuena, entre d’altres.





Diversos aspectes de les exposicions a Cal Garbat

El mercat de la fotgrafia analògica
En aquest mercat hi participen empreses d’Espanya, França, Holanda i altres països, fervents seguidors de la fotografia analògica, a on els aficionats i professionals busquen la puresa de la fotografia química de les sals de plata.



Material exposat a la fira del mercat de fotografia analògic

REVELA’T a Barcelona
En dotze espais de Barcelona, es podran veure obres de diferents autors.

Podem destacar l’exposició de fotografies de Marisol de César Lucas, a la galeria Valid Foto; 50 fotografias con Historia al Passeig Colom; Compartir a los 30 d’Ana Benavent a Lomography; A sang de Mireia Bordonada a Fuga. Centre de Fotografia.
I com a colofó el dia 15 de juny es faran a diverses sales de l’antiga fàbrica DAMM tallers i xerrades.

César Lucas, el fotògraf de Marisol (centre) amb Fernando Peracho, director de Vàlid Foto; i Na Gloria Peruga de la organització de Revela’t; el dia de la inauguració de l’exposició de fotografies de Marisol – El resplandor de un mito-

Sala de l’antiga fàbrica DAMM, a on es farà una gran jornada de fotografia analògica el 15 de juny.

Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso i altres fonts



SE-GRÀ – LA DEMOCRÀCIA AL CARRER

SOCIEDAD Posted on jue, junio 06, 2019 11:44:39

Fins el 15 de setembre es podrà visitar al BORN Centre Cultural, l’exposició «LA DEMOCRÀCIA AL CARRER» Fotografia política del col·lectiu SE-GRÀ.

SE-GRÀ
El col·lectiu SE-GRÀ estava format per Carles Feliu, Ramon Morral i Joan Vilardebó, i va estar actiu des de 1977 fins a 1980.
El col·lectiu era inicialment un grup d’amics aficionats a la fotografia i un bon dia reben l’encàrrec de captar imatges d’una manifestació al carrer. En l’etapa posterior a la dictadura es van formar els nous partits polítics, els sindicats, les reivindicacions laborals i de lluita feminista, i estaven presents cada dia al carrer.
SE-GRÀ es va modular com una agència local de foto periodistes que anaven constantment a prendre imatges que desprès sortien a la premsa local. SE-GRÀ és l’acrònim de SERVEIS GRÀFICS. Fins i tot va sorgir l’ànim de ser una agència com MAGNUM.
Així, van participar en la construcció de la nova ciutat democràtica, en el context dels debats per a l’aprovació de la constitució de 1978 i de les eleccions que van donar pas als primers ajuntament democràtics el 1979.
El fons de l’arxiu de SE-GRÀ amb més de 10.000 fotografies està dipositat a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’EXPOSICIÓ
L’exposició s’engloba en diferents apartats

ESPAIS DE TREBALL

Treballadora i treballadors d’un taller tèxtil, 1972

Treballadora en un taller metal·lùrgic, 1977

Cuiners del restaurant Can Costa, 1977

FER-SE VISIBLE AL CARRER

Treballadores de Negra Industrial encadenades, 1978

Manifestació del primer de maig, 1979

Manifestació de treballadors de SEAT al passeig de la Zona Franca, 1979

CULTURA

Pere Quart al festival «Ara és demà» a Roda de Ter, 1978

Joan Baez, al restaurant Can Costa, 1977

«Un dia, estavem al restaurant Can Costa, a la taula del costat hi havia Joan Baez. Dúiem les càmeres a sobre i vam fer fotografies, les vam revelar i al dia següent va ser foto de portada a El Correo Catalán. Allò va ser el nostre inici professional»

La coincidència va ser que ningú sabia que Joan Baez era a la ciutat, quan faltaven uns dies per la seva actuació.



TERRITORIS INDEFINITS Perspectives sobre el llegat colonial

CULTURA Posted on mié, mayo 22, 2019 21:33:02

El MACBA ha presentat la nova exposició sobre el llegat colonial que reflexiona sobre la noció de territori en un sentit expandit del terme, que va més enllà de la geografia i comprèn qüestions d’identitat, cultura, història i temps.

Aquesta exposició es podrà visitar fins el 20 d’octubre 2020. L’exposició ha estat comissariada per Hiuwai Chu, curadora del MACBA.

==============================

L’exposició s’inicia amb el mapa de Nuremberg de Teochitlan, antiga capital asteca , i avui ciutat de Mèxic. Va ser l’espanyol Hernán Cortés que va el enviar al rei d’Espanya el 1520, juntament amb un seguit de cartes on descrivia aquella ciutat gran, rica i avançada a la seva gent, sense ometre el ritual dels sacrificis humans.
Aquesta descripció del ritual dels sacrificis humans va servir per l’imperi espanyol per qualifica els asteques de bàrbars que calia civilitzar, amb el resultat de la destrucció de la ciutat.
En aquesta exposició el mapa ha estat convertit en un baix relleu de fusta, xilografia amb router CNC, que cobreix el pis de la sala, obra de Mariana Castillo, realitzada el 2013.



En aquest cas la informació va servir per aniquilar tota una ciutat que era la capital asteca.

==============================

Tupac Amáru va ser l’indígena al Perú que va liderar la revolta contra el dominiespanyol al Perú. Molt temps desprès de la seva brutal execució, la seva imatge es va convertir en una icona de la independència i dles drets del indígenes, fins el punt de figurar en diverses divises del Perú.

L’artista Alán Carrasco ha fet aquest any la obra Chinkachy, que quítxua significa eliminar o esborrar, i que és un vague retrat de 2×3 metres inscrit a la paret, gairabé esborrat com una marca d’aigua sobre un bitllet.


El cas de les divises ens demostra que per més que passi el temps, els líders de les revoltes contra els colonitzadors mai són oblidats

==============================

El colonialisme també es fa sentir en el llenguatge, com el cas de la paraula albercoc.
En un mercat de l’Amazones, l’artista Maria Thereza Alves va descobrir vint tipus d’albercocs, però el venedor es referia a tos ells amb una sola paraula.
Per això va documentar en dibuixos tots els tipus que trobar i la obra es titula This is not an apricot


La paraula oblidada i no traduïda ens porta a tos els mercats del món a mencionar parts del conjunt com un tot, designat amb una sola paraula.

==============================

Dues expressions artístiques es confronten a la obra de Sandra Gamarra, per una banda la pintura paisatgística i la natura morta són gèneres vinculats amb l’expansió colonial europea en terres llunyanes. En aquestes obres podem observar com damunt de la pintura europea, hi han escrits de poemes d’Enrique Dussel, Victor Stoichita i Mario Rufer sobre formes de de poder, descrivint la cultura a través d’un sistema de capitalisme transnacional impulsat pel colonialisme.

==============================

La cartografia és una eina poderosa, les seves línies marquen fronteres i els seus texts legitimen la toponímia. A Other map series l’artista Pala Pothupitiye presenta topografies reimaginades a través de narracions profusament il·lustrades sobre mapes oficials que barregen mitologia i història colonial.

Mapa de Ptolomeu de Sri Lanka, 2016

Colombo Fort, 2016

==============================

A partir de fotografies d’arxiu en els moments d ela independència dels països Africans, es presenten una sèrie de conjunts florals realitzats per l’ocasió per un florista professional, que ha recreat les cerimònies de la independència dels països African.
Kapwani Kiwanga, ha creat aquesta evocació de Flowers for Africa.
Durant l’exposició es deixaran que les flors es marceixin com al·ludint a la noció d’impermanència i flux, així com els reptes que planteja la independència.


==============================

Aquestes són algunes de les obres presents a l’exposició, a on veiem la crítica subjacent en la era colonial que va començar amb el descobriment d’Amèrica els 1492, i que posteriorment es va estendre per Africa i Asia.

Els setze artistes i dues associacions artístiques, presenten les obres com denúncia, record d’altres temps o senzillament com reivindicació dels moments de lliberació i independència dels estats colonials.

==============================

Text: Martí Plana
Fotos: Albert Loaso



La festa dels traginers a Balsereny

FESTES PROPULARS Posted on dom, marzo 03, 2019 12:34:53

La Festa dels Traginers ha fet popular Balsareny arreu de Catalunya. Declarada Festa d’Interès Turístic el 1970 i Festa Tradicional d’Interès Nacional a Catalunya el 1999, cada any ha seguit una trajectòria constant de millora. Es celebra sempre el diumenge de sexagèsima, la setmana abans de carnaval.

Cartell de la festa de 2019

El traginer, que transportava les mercaderies d’un lloc a un altre, tingué un paper molt important com a element de relació de poblacions sovint aïllades, petits comerciants, difusor de notícies, etc. Antigament, cada gremi escollia un sant patró per celebrar una festa i buscar-hi protecció. Així, tots els qui feien servir animals com a eina de treball sembla que s’acolliren a Sant Antoni Abat, dit «del porquet» perquè aquest animal figura sempre al seu costat en la iconografia. Als traginers els era imprescindible l’animal de ferradura per a desenvolupar llur treball, així com als pagesos per a les feines del camp. Uns i altres, arribat el 17 de gener, deixaven el treball i portaven els animals a beneir després de la missa celebrada en honor del sant. Si s’esqueia, hom organitzava balls, curses o competicions.

Festa dels traginers cap a 1940-1950

A Balsareny, a principis del segle XX s’hi havia organitzat, a part de la festa religiosa del matí, balls de tarda i nit al Casino, amb orquestra. Llavors encara existia un gran nombre d’animals de càrrega i de tragí, i la Festa, malgrat que restés circumscrita només al gremi, resultava lluïda i animada.
Als anys trenta, a causa que el transport ja s’havia motoritzat gairebé del tot, els pagesos portaven els animals a beneir després de la missa, i aquell dia s’estaven de fer-los treballar. A causa de la guerra, però, calgué tornar a l’animal de carro de bast o de llaurar. Renasqué aleshores la idea de celebrar novament la Festa de Sant Antoni. D’una reunió informal, l’any 1943, en una barberia, sorgí la primera comissió, que restaurà la festa definitivament.

Cavalcada cap el 1961

El programa va quedar estructurat de la manera següent: missa i benedicció d’animals; cercavila amb banda de música i desfilada de cavalleries pels carrers del poble, presidida per la bandera de sant Antoni portada per un Banderer acompanyat de dos Cordonistes, tots tres muntats a cavall. Durant aquesta cercavila es feia una col·lecta per tot el veïnat per ajudar a subvenir les despeses de la Festa.

A primera hora de la tarda se celebrava una competició o cursa amb les categories de rucs, mules i cavalls, que s’esdevenia a la carretera de Manresa a Berga. Això i el ball de tarda i nit, l’aleshores famós ball de sant Antoni, era el que atreia més gent dels pobles veïns. La Festa sempre es féu en diumenge i coordinada amb les que se celebraven en altres pobles, a fi que els mateixos corredors poguessin participar a totes les competicions. Després de la cursa, i abans del ball, es feia el Joc de les anelles, que consistia a posar una corda entravessada al carrer d’on penjaven unes anelles a una alçada prudencial que havien de ser despenjades amb un bastonet que duien els concursants, muntats a cavall d’un animal al trot. Cada anella encertada tenia un premi. Fou llavors que costejaren la imatge del Sant. Un altre costum que perdurà uns anys fou la rifa d’un porc.

L´any 1964 calgué buscar un nou circuit, i aquest fou el camí que puja al Castell. Aleshores s’integraren a l’organització de la Festa els Amics dels Castells i es comptà amb la col·laboració del baró Lluís Ignasi d’Alòs, que donà publicitat a la Festa, amb convidats de prestigi i amb el ressó que se’n van fer la premsa i altres mitjans de comunicació (oficialment s’anomenava «Fiesta de los Arrieros” i, més endavant, Festa dels Traginers, tot i que el nom amb que es coneixia popularment era «Festa dels Burros”).

Banderer i acompanyants

Carruatge


La presència creixent de gent de tot arreu va obligar a ser més exigents en l’organització dels actes , amb la col·laboració directa de l’Ajuntament. Així sorgí la idea de convertir la cercavila en una cavalcada històrico-retrospectiva de l’antic traginer de camí ral. Hom començà la recerca d’aparells i guarniments de tota mena en les diferents modalitats del transport a bast.

Els lluents ornaments dels cavalls a la cavalcada

Una pesada càrrega de troncs de faig, tirada per vuit cavalls

El cercle de col·laboradors s’amplià i s’anaren introduint noves idees com la Torrada, el Rebost, la Taverna i el Concurs de Fotografia. Amb aquestes noves incorporacions la Festa dels Traginers de Balsareny s’havia destacat com a única en el seu gènere i, el 1970, va ser declarada Festa d’Interès Turístic Nacional. En els darrers anys s’ha anat consolidant, amb una organització i difusió molt potents, fins a adquirir la fisonomia actual.

Una companyia d’honor dels Mossos d’Esquadra, acompanya la cavalcada

Hereus i pubilles de tot Catalunya es trobaren en aquesta festa de Balsareny

Text: Festa dels traginers
Fotos: Arxiu i Albert Loaso



El telefèric de St. Jeoni

NATURALEZA Posted on mar, enero 22, 2019 20:57:26

En l’entorn del massís de Montserrat, durant el segle XX es van establir diversos sistemes de transport perquè els pelegrins i visitants de la Moreneta, poguessin arribar-hi amb poca dificultat, salvant els desnivells de la muntanya.
Un dels més coneguts i utilitzats pels visitants fou, i ara és, el cremallera de Montserrat; però avui centrem l’atenció en el telefèric de St. Jeroni, un servei de transport una mica allunyat del monestir, que permetia accedir al punt més alt del massís a 1.236 metres.

Imatge recreada amb les dues cabines a la paret de Sant Jeroni

L’actual cremallera, i al fons una recreació de l’aeri de St. Jeroni, que ens hem permès per unir la història dels transports de Montserrat

Història del telefèric
El servei d’aquest transport es remunta al anys 20 del segle XX, i durant seixanta anys va donar servei a tots els amants de la muntanya i va permetre poder contemplar les seves vistes. La paret de St. Jeroni és coneguda pel tall vertical de la roca, que cau a plom i dona una impressió de verticalitat extrema.
Això és el que produïa l’espant i l’esglai d’aquest aeri, quan s’apropava a l’estació superior, quan la cabina gairebé tocava la paret.
Durant els anys cinquanta i seixanta era tot un èxit comercial i de visitants, tothom volia veure des dalt la gran panoràmica de l’entorn del Llobregat, amb el Pirineu com a teló de fons.
Ara només hi podem arribar a peu pels diferents camins que travessen la part alta de la muntanya.
La línia va ser desmuntada el 1987, després de passar tres anys reservats al personal de tècnic i de manteniment de la companyia.

La cabina a tocar de la paret

Algunes dades
Per entendre la forta atracció que tenia sobre els visitants aquest transport, cal conèixer algunes dades, com per exemple que el desnivell era de 535 metres per un recorregut de 680 metres, amb un pendent màxima del 200 per cent, el que dona com a resultat que els 16 passatgers per cada cabina sofrien la sensació que estaven literalment suspesos a l’aire, amb un sensació de vertigen que era per tenir un bon esglai.
A més a més, a les pujades, tal com hem dit, l’aproximació a l’estació superior era gairebé a tocar de la paret, amb el que molts passatgers estaven convençuts que anaven a estimbar-se. En definitiva, un bon viatge que calia refer-se amb un bon àpat al monestir.

El desnivell era del 200%

La cabina exposada
El passat dia 11 de gener, el President de FGC Sr. Ricard Font i l’alcalde Monistrol Sr. Joan Miguel Rodríguez, van inaugurar l’espai a on serà visitable una de les dues cabines d’aquell mític telefèric.

El Sr. Ricard Font, president de FGC, al centre, i l’alcalde Monistrol Sr. Rodríguez, a la seva dreta

És la única cabina salvada desprès dels aiguats de l’any 2.000 i que tornada la titularitat a FGC, s’ha restaurat i col·locat a l’estació del cremallera de Monistrol-vila, a on ja es poden visitar altres peces clàssiques dels transports de la muntanya.
La cabina fa unes considerables dimensions de 2,75 metres de llargada, 3,38 d’amplada i 5,13 d’alçada amb el carro de mecanismes i els elements auxiliars inclosos.

La cabina restaurada

Aquesta presentació de la cabina suposa pel testimoni industrial un gran valor cultural, turístic i patrimonial que segueix l’esperit de FGC amb la preservació dels elements històrics dels transports de ferrocarrils , com és el cas de Martorell i de la Pobla de l’Illet.

Com anècdota, el senyor batlle de Monistrol va anunciar la presència d’un dels últims operaris de l’empresa del telefèric, el Sr. Andrés Vallejo, que ens va deleitar amb diverses històries viscudes amb aquest transport, així com va assenyalar la restauració duta a terme, encara que ell trobava a faltar el telèfon guia que tenia el conductor de cada cabina.

D’esquerra a dreta, el Sr. Font president de FGC, el Sr. Rodríguez alcalde Monistrool, i el Sr. Vallejo antic operari del telefèric

El Sr. Joan Carles Salmerón, expert i gran estudiós dels ferrocarrils de Catalunya, va ser el presentador de l’acte i va donar detalls de la història d’aquest transport

El nombrós públic assistent a l’acte

Text: Martí Plana
Fotos: Arxiu i Albert Loaso



DALÍ / RAFAEL Una prolongada ensoñación

CULTURA Posted on sáb, enero 05, 2019 13:04:09

Con motivo del bicentenario
del Museo del Prado, se ha llevado a cabo la campaña «De gira por España». En el caso de
Catalunya, la obra seleccionada ha sido la Virgen de la rosa de Rafael (1483-1520)
que se expone en el Museo Dalí de Figueres.
El museo Dalí tuvo noticias del préstamo con el
tiempo justo para preparar un espacio en el que se pudiera expresar de forma
clara la gran admiración de Dalí por Rafael, entre otros maestros clásicos, por
su obra, genialidad, y maestría.
Esta obra prestada, lo ha sido por un tiempo muy
limitado, casi como una furtiva lágrima, y que ha supuesto para los aficionados que aman los
diálogos entre los clásicos y los movimientos de inicios del siglo XX, un gran acontecimiento.
Concretamente, el inicio de la exposición fue el 26 de noviembre 2018 y
finalizará el 6 de enero 2019

RAFAEL y La Virgen de la Rosa
El cuadro seleccionado por el Prado, titulado La
Sagrada Familia con San Juanito o La Virgen de la Rosa (h. 1517), deriva de una
obra perdida de Leonardo da Vinci y destaca el protagonismo de san José. La imágen aúna
excelencia técnica, equilibrio y elegancia, cualidades que Dalí admiró siempre
en Rafael. La obra se conoce por la Virgen de la rosa, aunque la flor y el
antepecho en el que reposa son adiciones del siglo XVIII

La Virgen de la Rosa

Dalí y el sueño por Rafael

Dalí admiraba o destetaba a otros artistas, incluido él mismo, en una seria de rasgos definitorios de su maestría en diversos puntos. Para ello se confeccionó una cuadrícula con detalles a tener en cuenta de cada artista, tanto clásicos como contemporáneos.

Cuadrícula diseñada por Dalí, para valorar su obra y la de otros artistas.

Entre los artistas listados estaba Rafael, que con unas excelentes puntuaciones, indicaba que para Dalí era uno de sus mayores referentes. El museo Dalí al preparar esta exposición ha tenido en cuenta esta admiración, que se plasma en fotografías de los talleres que Dalí estuvo trabajando, así como libros, estampas, bocetos y una obra en especial, la ascensión de Santa Cecilia.

Zona de bocetos, fotografías de la vida de Dalí en el taller


Dalí en sus talleres

Boceto de Dalí, de la figura de santa Catalina

La obra de Dalí elegida por el museo, sigue el pensamiento de actualización de la obra de Rafael como punto inicial hacia un nuevo contexto en que el paradigma del momento fue la visión del horror de la bomba atómica sobre Japón. Por eso, esta obra se enmarca dentro del período atómico de las obras de Dalí.

Como dijo el propio Dalí: » Si Rafael pintaba una virgen según la cosmonogía del Renacimiento, hoy esta cosmonogía ha variado. El mismo tema que pintó Rafael, si lo pintara hoy Rafael, como tendría otros conocimientos (física nuclear, psicoanálisis, por ejemplo) pintaría tan bien como entonces, pero respondería a la cosmonogía de hoy. Y el tema religioso, para mí el más antiguo y el más actual; pera ha de ser tratado según los conocimientos científicos».


La ascensión de Santa Catalina (c. 1955), obra completa y detalle central, en el que se puede apreciar la figura dispersa de Santa Catalina.

Esta obra de Dalí se inspiró directamente de la obra de Rafael, Santa Catalina de Alejandría

Santa Catalina de Alejandría. Rafael (h. 1507)

Dalí / Rafael, más ensoñaciones

La obra de Dalí bebe de otros artistas, como ya hemos visto, y en el caso de Rafael podemos admirar dos obras singulares que conectan ambas cosmonogias.

En el caso de la obra de Rafael, el incendio del Borgo, sirve a Dalí como punto de partida para su obra ¡Arde Atenas!

En el museo se puede ver juntos la academia de Atenas, junto con el incendio del Borgo las dos obras en espejos aditivos. Ambas obras se inspiran en las de Rafael.

La superposición de las dos obras

Con estos ejemplos se mantiene totalmente el vinculo orgánico entre ambos artistas, dando por excelente la elección de Rafael por parte del museo del Prado en esta exposición, donde ambos se admiran, cara a cara, finalmente.

Dalí – Rafael…

Según declaraciones de Montserrat Aguer, directora del museo, está previsto que para este 2019, se mantenga esta exposición de Dalí / Rafael, pero sin la obra del Prado. Ello es así por la buena acogida del público, que gracias a esta exposición, permite entender mejor los mecanismos y pensamiento de Dalí con los artistas que admiraba.

Texto: Javier Ezcaray
Fotos Albert Loaso y otras fuentes. Todas las imágenes está protegidas por los derechos de autor.



JAUME PLENSA AL MACBA

CULTURA Posted on sáb, diciembre 01, 2018 11:59:18

El MACBA presenta fins el 22 d’abril de 2019 una gran exposició retrospectiva de més de trenta anys de la obra de Jaume Plensa, en la que s’ha ocupat la planta baixa del museu i l’espai entre el museu i el CCCB per presentar un jardí mediterrani.
Només arribar, a la paret que dona pas a l’exposició trobem una glosa d’aquest artista de valor internacional que ha trencat motllos i que com escultor ha utilitzat tota mena de materials. També hi podem veure una fotografia gegantina del seu taller ubicat a Sant Feliu de Llobregat, a mida 1:1, que és el seu altar creatiu de totes les obres que ha portat per tot el món.

Ferran Barenblit, comissari, i Jaume Plensa, presentat l’exposició


Jaume Plensa <> IN-OUT


Jaume Plensa és un artista que transita entre l’exterior i l’interior, entre l’espai tancat de la sala d’un museu, d’una galeria d’art, d’una capella, d’un palau; i arriba a projectar-se a l’exterior d’un parc, d’una illa, d’una platja, d’una muntanya, o d’un jardí.

Seto Inland Sea, illa de Ogijima, Japó. Projecte que multiusos amb bar, zona de descans i passeig davant del mar

A l’espai obert, Plensa ens explica que per a ell la obra efímera, que només resta un temps, és una forma d’obrir-se a l’espai públic, a on la selva de mil coses troba un lloc per la seva escultura, que és un boci del seu pensament.

The Crown Fountain, parc del mil·leni, Chicago. Instal·lació que interactua amb la gent, permetent resfrecar-se, veure la car d’altres ciutadans com els hi brolla un raig d’aigua com les gàrgoles.

En canvi, el neguiteja la obra que està a l’espai públic de forma permanent, per veure l’ús que en fa la gent, com es comporta la seva obra sota la erosió del temps. Per a ell hi han dues obres que sempre va a visitar així que arriba al lloc, una és la Crown Fountain a Chicago i l’altre és la Seto Inland Sea a la illa de Ogijima al Japó. Són obres que s’integren a la vida de la ciutat i no formen part del seu corpus escultòric, són una proposta radical i diferent per fer visible que art i vida poden fluir pels mateixos camins.

Jaume Plensa <> silenci i música

En tots aquests espais Plensa s’interroga sobre el silenci versus el so, la mida ample o estreta del pensament, la porta alta o baixa, el moment estàtic o el moment cinètic, l’esfera com element perfecte amb un diàmetre regular o convertida en una el·lipsi
Per posar un punt de partida, pensem en l’interrogant que Plensa va aportar a la biennal de Florència de 1992 amb un interrogant gegantí, punt de reflexió d’un home que amb els anys apareix com un erudit en la seva reflexió permanent, del que hi ha dins nostre i que es projecta en els altres, i allò que els altres ens projecten dins nostre. una qüestió en dos sentits.

Interrogant, Firenze II. L’artista es planteja en majúscules totes les preguntes sobre el concepte, les formes, els materials i tot allà que abordarà en el futur.

Per Plensa, la nostra mirada des de dins amb els ulls tancats, per rebre les sensacions que l’entorn i els altres ens envien, el camí del silenci establert entre la introspecció i els sons dels elements més bàsics com el vent, l’aigua i com es modulen segons el material que toquen o que repiquen.
Ell es defineix com a home mediterrani, l’aigua que pica en el terra, en el metall, o sobre la pedra, i que ens traslladen al mar, als rius i torrents, a les fonts, a les gàrgoles. Per ell, l’aigua en un context ornamental refresca l’aire, vincula millor el diàleg entre els elements circondants i els diàlegs entre els homes, per que l’aigua purifica, neteja, il·lumina l’ànima i fa brollar la nostra part més infantil.

Les vint-i-quatre portes del montage de Valence, França.

Enregistrant per la ràdio, el soroll de l’aigua que va caient de l’ampolla fins la galleda metàl·lica, tal com podem sentir en les fonts dels parcs o en els patis de les viles mediterrànies

Per Plensa el silenci és la millor forma per entendre l’exposició que presenta, ens demana silenci i ens dona a canvi ens aporta molt sons musicals per meditar, com un yin i yang del nostre ésser.
La seva forma d’interpretar el silenci queda reflectit en la gran cortina de la declaració universal dels drets de l’home, que a la sala a on està exposada, ens talla el pas en diagonal, està formada per grans lletres metàl·liques; al creuer-les ens emeten uns sons musicals.
Aquests sons poden ser percebuts des de l’alegria de la capacitat de l’home per fer tan bonica declaració, en un conjunt de virtuts que podríem gaudir-ne tots els homes; o pels crits de tots aquells que no han pogut gaudir-ne d’aquests drets en guerres, migracions, persecucions, fam, desnonaments, judicis injustos, i molts altres pecats de la humanitat.

La declaració dels drets de l’home

Plensa meditant sobre l’us que té la seva cortina, i el valor dels drets universals aplicats en el món actual

En una petita habitació trobem contraposats dos gongs, un està marcat com MATÈRIA, té un to greu, pesant, gravitacional; l’altre, és ESPERIT i té el so més agut, més fi, més eteri.
Plensa els ha escollit com instruments disfuncionals, que tenen el privilegi de donar la nota final en una orquestra; la seva reveberació cap a uns nivells sonors que ens esquerden en el fons de la nostra ànima-matèria, perquè tocats fluixets van a l’ànima, i tocats forts o molt forts, ens arriben a la matèria per la seva ona vibracional que arruga la pell i fa tremolar els óssos.

Plensa i Barenblit apreciant el so dels gongs

Així Plensa ens atansa al món musical amb un element simbòlic que és una esfera a modus de globus terraqüi, que totes els capes de meridians i paral·lels està plena de notes musicals.
En cert sentit ens diu que la música ho omple tot, ho dona tot des del silenci més profund de l’ànima fins el gong que tanca una gran simfonia. Ens interpreta una melodia tancada en el record de cada persona, i que recordant aquella frase de Pau Casals que va dir en certa ocasió, que li hagués agradat haver tocat les sonates de Bach a totes les fàbriques del món.
Portar la música a tots els llocs a on la música pot enaltir les ànimes que els hi en manca.

Self-portrait with music, obra realitzada per l’exposició

Jaume Plensa <> materials i vivències

Tal com hem dit Plensa treballa amb molts material, un d’ells ha estat el ferro colat, utilitzat a al obra «prière», a on les boles evoquen en el text del poema, i són paraules espirituals que s’eleven a l’ànima i que es van fonent fins fer-se pols fèrrica, i Plensa ens col·loca en dos espais, com l’abans i el desprès, les boles completes en un cubicle, i l’altre, amb la pols del ferro que no ha pogut resistir el pas del temps, que s’ha oxidat i que ens dona compte de la pèrdua del record, l’oblit de les paraules.

Plensa explicant la seva obra «Prière» de 1989


Tervuren, obra de ferro colat, data de 1989, representa el moviment del pensament, convertit en matèria orgànica al sortir de l’anus

Un altre dels materials utilitzats per Plensa és el vidre, a al seva obra Islands de 1995, treballa amb metall, polièster i resines.
Aquesta obra composta per 72 peces, i que permet interpretar una simfonia amb la combinació de totes elles. Estan formades per la caixa de resina, que al seu interior hi han diferents recipients que confereixen una sonoritat a cada un d’ells, cada caixa està numerada i hi ha escrit el nom d’un compositor alemany.

Islands

Plensa <> del jardí interior al cor dels arbres

Volem destacar aquesta obra pel seu significat metafísic i per l’especial significació que ha tingut per Plensa el seu muntatge en l’espai del MACBA.
Plensa s’ha trobat en un espai allargat, tancat entre portes al carrer i portes al pati interior del CCCB.
En aquest espai compartit per les dues institucions, ha volgut col·locar el seu jardí mediterrani, un muntatge compost per 14 arbres que són abraçats per la silueta del propi escultor.
Plensa ha volgut que sigui un espai transitable i de contemplació, per això hi ha col·locat un banc de fusta, per poder gaudir-ne amb la mirada abstreta.


The heart of Trees, 2007
Plensa gaudint del jardí meditarrini que ha preparat per aquesta exposició

Plensa <> Silenci

Tornem a la premissa inicial, Plensa estima el silenci i arriba a concloure que un retrat que es mira al mirall interior és el que obtenim quan tanquem els ulls i es produeix la connexió còsmica entre el nostre ésser i tot l’espai exterior que el circumval·la.
Aquests són els retrats de la sèrie Silence, a on la disposició de les bigues de fusta de grans dimensions sostenen retrats de grans dimensions, per dibuixar-nos la relació entre ells mateixos i nosaltres com participants exteriors que penetrem al seu entorn.

Silence

Plensa <> MACBA

I acabem fent referència al gran feina que Ferran Barenblit, director del MACBA, i comissari de l’exposició ha fet per presentar a Barcelona.
Una exposició que agrupa obres dels 30 anys de treball de Jaume Plensa, tenint en compte que l’últim cop que es va fer una exposició monogràfica, va ser fa 22 anys a la Fundació Miró el 1996.
Un recull d’obres que posen de manifest la constant transformació de la seva obra, interrogant-se constantment com ja va deixar escrit el 1992 a Firenze II, i que aporta per a cada projecte respostes diferents, materials poc utilitzats, així com idees de silenci contraposades a la música.
En definitiva, una exposició molt recomanable d’un dels grans escultors conceptuals contemporanis, que deixa oberta la porta als interrogants de les seves obres.

Plensa esperant la resposta del públic a la seva exposició

Text: Martí Plana
Fotos: Albert Loaso



Siguiente »