En l’entorn del massís de Montserrat, durant el segle XX es van establir diversos sistemes de transport perquè els pelegrins i visitants de la Moreneta, poguessin arribar-hi amb poca dificultat, salvant els desnivells de la muntanya.
Un dels més coneguts i utilitzats pels visitants fou, i ara és, el cremallera de Montserrat; però avui centrem l’atenció en el telefèric de St. Jeroni, un servei de transport una mica allunyat del monestir, que permetia accedir al punt més alt del massís a 1.236 metres.

Imatge recreada amb les dues cabines a la paret de Sant Jeroni

L’actual cremallera, i al fons una recreació de l’aeri de St. Jeroni, que ens hem permès per unir la història dels transports de Montserrat

Història del telefèric
El servei d’aquest transport es remunta al anys 20 del segle XX, i durant seixanta anys va donar servei a tots els amants de la muntanya i va permetre poder contemplar les seves vistes. La paret de St. Jeroni és coneguda pel tall vertical de la roca, que cau a plom i dona una impressió de verticalitat extrema.
Això és el que produïa l’espant i l’esglai d’aquest aeri, quan s’apropava a l’estació superior, quan la cabina gairebé tocava la paret.
Durant els anys cinquanta i seixanta era tot un èxit comercial i de visitants, tothom volia veure des dalt la gran panoràmica de l’entorn del Llobregat, amb el Pirineu com a teló de fons.
Ara només hi podem arribar a peu pels diferents camins que travessen la part alta de la muntanya.
La línia va ser desmuntada el 1987, després de passar tres anys reservats al personal de tècnic i de manteniment de la companyia.

La cabina a tocar de la paret

Algunes dades
Per entendre la forta atracció que tenia sobre els visitants aquest transport, cal conèixer algunes dades, com per exemple que el desnivell era de 535 metres per un recorregut de 680 metres, amb un pendent màxima del 200 per cent, el que dona com a resultat que els 16 passatgers per cada cabina sofrien la sensació que estaven literalment suspesos a l’aire, amb un sensació de vertigen que era per tenir un bon esglai.
A més a més, a les pujades, tal com hem dit, l’aproximació a l’estació superior era gairebé a tocar de la paret, amb el que molts passatgers estaven convençuts que anaven a estimbar-se. En definitiva, un bon viatge que calia refer-se amb un bon àpat al monestir.

El desnivell era del 200%

La cabina exposada
El passat dia 11 de gener, el President de FGC Sr. Ricard Font i l’alcalde Monistrol Sr. Joan Miguel Rodríguez, van inaugurar l’espai a on serà visitable una de les dues cabines d’aquell mític telefèric.

El Sr. Ricard Font, president de FGC, al centre, i l’alcalde Monistrol Sr. Rodríguez, a la seva dreta

És la única cabina salvada desprès dels aiguats de l’any 2.000 i que tornada la titularitat a FGC, s’ha restaurat i col·locat a l’estació del cremallera de Monistrol-vila, a on ja es poden visitar altres peces clàssiques dels transports de la muntanya.
La cabina fa unes considerables dimensions de 2,75 metres de llargada, 3,38 d’amplada i 5,13 d’alçada amb el carro de mecanismes i els elements auxiliars inclosos.

La cabina restaurada

Aquesta presentació de la cabina suposa pel testimoni industrial un gran valor cultural, turístic i patrimonial que segueix l’esperit de FGC amb la preservació dels elements històrics dels transports de ferrocarrils , com és el cas de Martorell i de la Pobla de l’Illet.

Com anècdota, el senyor batlle de Monistrol va anunciar la presència d’un dels últims operaris de l’empresa del telefèric, el Sr. Andrés Vallejo, que ens va deleitar amb diverses històries viscudes amb aquest transport, així com va assenyalar la restauració duta a terme, encara que ell trobava a faltar el telèfon guia que tenia el conductor de cada cabina.

D’esquerra a dreta, el Sr. Font president de FGC, el Sr. Rodríguez alcalde Monistrool, i el Sr. Vallejo antic operari del telefèric

El Sr. Joan Carles Salmerón, expert i gran estudiós dels ferrocarrils de Catalunya, va ser el presentador de l’acte i va donar detalls de la història d’aquest transport

El nombrós públic assistent a l’acte

Text: Martí Plana
Fotos: Arxiu i Albert Loaso