Barcelona, ha estat i és una ciutat de força, de dones i homes plens d’energia, amb ganes de sortir cada dia al matí per engegar els carrers, obrir les botigues, portar els nens a l’escola, esmorzar amb presa un cafè amb llet i un mini entrepà, trucar a totes hores pels mòbils per tancar negocis, o bé passejar per les Rambles, i anant de botigues a la Diagonal.

Gent que comença la jornada mirant les notícies, veient el món des de la finestra, amb ganes d’aprendre i lluir un bon somriure davant els veïns del barri, els companys de feina i la família.

Tot rutlla fins que arriba l’any de 2020 i tot s’atura, no per una guerra mundial d’armes bèliques, si no per una arma biològica imposible de veure i que es difon a una alta velocitat, que els mitjans humans no poden controlar, un petit ésser atura la vida i fa que tots estem a casa sense poder sortir més que per fer compres vitals, la resta tot tancat i aturat com veiem en l’article anterior (3 d’abril).

I hem sortit a veure en un dia molt especial com està el pols de la ciutat, parlem del divendres sant de la setmana santa. Un dia que sempre s’ha marcat pel record de la mort de Crist, amb processons i tocs de timbal. Ara les processons dels passos de dolor es viuen a les cases i no hi ha escapades fora de la ciutat, per deixar darrera els sorolls i l’aire brut.

La realitat és que aquest any les esglésies són tancades, els repartidors segueixen a bon ritme els encàrrecs que reben enmig de carrers pràcticament buits. El petit soroll dels pocs cotxes que circulen, la bicicleta que passa amb un paquet per portar a destí. Tot es difumina en ciutat desapareguda.

Tot sembla més net i antic, com si la ciutat d’avui retrocedís un segle, quan aquells carruatges a sang tiraven de diligències i carros, els primers cotxes apareixien i la gent de poble venia a ciutat a contemplar les noves edicifacions

Ara molta gent veu per la premsa la buidor dels carrers de Barcelona, les seves avingudes desertes, els bars i les terasses de Rambla de Catalunya tancats. És un paisatge mai vist i que demostra que un petit virus ha posat la societat en greu perill de perdre moltes oportunitats que trigaran molt temps en tornar.

Text i fotos: Albert Loaso