Blog Image

Europea Presse

Europea Presse

La agencia que vive las noticias

REVELA’T 7ena. edició – El festival de fotografia analògica

CULTURA Posted on dom, junio 09, 2019 00:28:07


Revela’t és un moviment reivindicatiu de la fotografia analògica, que des de Vilassar de Dalt es pot visitar del 7 al 16 de juny, en la seva setena edició.
Aquest certamen compta amb 50 exposicions i més de 60 fotògrafs d’arreu del món. A més a més, pels que volen viure o reviure la fotografia analògica, es pot visitar el mercat de material, com càmeres, rodets, ampliadores i fins i tot càmeres de fusta pels que vulguin provar el cianotip o el ferrotip.
Com extensió, algunes de les exposicions estan visitables a Barcelona, en l’anomenat Revela’t OFF.

Fotografies estampades a la façana de l’esglesia de la col·lecció «Colonitzades»

REVELA’T a Vilassar de Dalt
A Vilassar de Dalt, diversos espais acullen les exposicions. El més gran és l’antiga fàbrica de Cal Garbat. Al parc de Can Rafart, podrem trobar el mercat de fotografia. Altres espais són la casa del museu arxiu de la vila, els Rajolers, l’Estrella i espais al voltant de la plaça de la Vila.
Entre els fotògrafs destacats podem veure les obres de Ramzi Haidar, Alex Thimmermans, Nobuyi Kobayashi Bill Moseley, Alberto Garcia- alix, Jordi Esteva, Eduardo Nave, Fernando Maquieira, Jorge Fuembuena, entre d’altres.





Diversos aspectes de les exposicions a Cal Garbat

El mercat de la fotgrafia analògica
En aquest mercat hi participen empreses d’Espanya, França, Holanda i altres països, fervents seguidors de la fotografia analògica, a on els aficionats i professionals busquen la puresa de la fotografia química de les sals de plata.



Material exposat a la fira del mercat de fotografia analògic

REVELA’T a Barcelona
En dotze espais de Barcelona, es podran veure obres de diferents autors.

Podem destacar l’exposició de fotografies de Marisol de César Lucas, a la galeria Valid Foto; 50 fotografias con Historia al Passeig Colom; Compartir a los 30 d’Ana Benavent a Lomography; A sang de Mireia Bordonada a Fuga. Centre de Fotografia.
I com a colofó el dia 15 de juny es faran a diverses sales de l’antiga fàbrica DAMM tallers i xerrades.

César Lucas, el fotògraf de Marisol (centre) amb Fernando Peracho, director de Vàlid Foto; i Na Gloria Peruga de la organització de Revela’t; el dia de la inauguració de l’exposició de fotografies de Marisol – El resplandor de un mito-

Sala de l’antiga fàbrica DAMM, a on es farà una gran jornada de fotografia analògica el 15 de juny.

Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso i altres fonts



TERRITORIS INDEFINITS Perspectives sobre el llegat colonial

CULTURA Posted on mié, mayo 22, 2019 21:33:02

El MACBA ha presentat la nova exposició sobre el llegat colonial que reflexiona sobre la noció de territori en un sentit expandit del terme, que va més enllà de la geografia i comprèn qüestions d’identitat, cultura, història i temps.

Aquesta exposició es podrà visitar fins el 20 d’octubre 2020. L’exposició ha estat comissariada per Hiuwai Chu, curadora del MACBA.

==============================

L’exposició s’inicia amb el mapa de Nuremberg de Teochitlan, antiga capital asteca , i avui ciutat de Mèxic. Va ser l’espanyol Hernán Cortés que va el enviar al rei d’Espanya el 1520, juntament amb un seguit de cartes on descrivia aquella ciutat gran, rica i avançada a la seva gent, sense ometre el ritual dels sacrificis humans.
Aquesta descripció del ritual dels sacrificis humans va servir per l’imperi espanyol per qualifica els asteques de bàrbars que calia civilitzar, amb el resultat de la destrucció de la ciutat.
En aquesta exposició el mapa ha estat convertit en un baix relleu de fusta, xilografia amb router CNC, que cobreix el pis de la sala, obra de Mariana Castillo, realitzada el 2013.



En aquest cas la informació va servir per aniquilar tota una ciutat que era la capital asteca.

==============================

Tupac Amáru va ser l’indígena al Perú que va liderar la revolta contra el dominiespanyol al Perú. Molt temps desprès de la seva brutal execució, la seva imatge es va convertir en una icona de la independència i dles drets del indígenes, fins el punt de figurar en diverses divises del Perú.

L’artista Alán Carrasco ha fet aquest any la obra Chinkachy, que quítxua significa eliminar o esborrar, i que és un vague retrat de 2×3 metres inscrit a la paret, gairabé esborrat com una marca d’aigua sobre un bitllet.


El cas de les divises ens demostra que per més que passi el temps, els líders de les revoltes contra els colonitzadors mai són oblidats

==============================

El colonialisme també es fa sentir en el llenguatge, com el cas de la paraula albercoc.
En un mercat de l’Amazones, l’artista Maria Thereza Alves va descobrir vint tipus d’albercocs, però el venedor es referia a tos ells amb una sola paraula.
Per això va documentar en dibuixos tots els tipus que trobar i la obra es titula This is not an apricot


La paraula oblidada i no traduïda ens porta a tos els mercats del món a mencionar parts del conjunt com un tot, designat amb una sola paraula.

==============================

Dues expressions artístiques es confronten a la obra de Sandra Gamarra, per una banda la pintura paisatgística i la natura morta són gèneres vinculats amb l’expansió colonial europea en terres llunyanes. En aquestes obres podem observar com damunt de la pintura europea, hi han escrits de poemes d’Enrique Dussel, Victor Stoichita i Mario Rufer sobre formes de de poder, descrivint la cultura a través d’un sistema de capitalisme transnacional impulsat pel colonialisme.

==============================

La cartografia és una eina poderosa, les seves línies marquen fronteres i els seus texts legitimen la toponímia. A Other map series l’artista Pala Pothupitiye presenta topografies reimaginades a través de narracions profusament il·lustrades sobre mapes oficials que barregen mitologia i història colonial.

Mapa de Ptolomeu de Sri Lanka, 2016

Colombo Fort, 2016

==============================

A partir de fotografies d’arxiu en els moments d ela independència dels països Africans, es presenten una sèrie de conjunts florals realitzats per l’ocasió per un florista professional, que ha recreat les cerimònies de la independència dels països African.
Kapwani Kiwanga, ha creat aquesta evocació de Flowers for Africa.
Durant l’exposició es deixaran que les flors es marceixin com al·ludint a la noció d’impermanència i flux, així com els reptes que planteja la independència.


==============================

Aquestes són algunes de les obres presents a l’exposició, a on veiem la crítica subjacent en la era colonial que va començar amb el descobriment d’Amèrica els 1492, i que posteriorment es va estendre per Africa i Asia.

Els setze artistes i dues associacions artístiques, presenten les obres com denúncia, record d’altres temps o senzillament com reivindicació dels moments de lliberació i independència dels estats colonials.

==============================

Text: Martí Plana
Fotos: Albert Loaso



DALÍ / RAFAEL Una prolongada ensoñación

CULTURA Posted on sáb, enero 05, 2019 13:04:09

Con motivo del bicentenario
del Museo del Prado, se ha llevado a cabo la campaña «De gira por España». En el caso de
Catalunya, la obra seleccionada ha sido la Virgen de la rosa de Rafael (1483-1520)
que se expone en el Museo Dalí de Figueres.
El museo Dalí tuvo noticias del préstamo con el
tiempo justo para preparar un espacio en el que se pudiera expresar de forma
clara la gran admiración de Dalí por Rafael, entre otros maestros clásicos, por
su obra, genialidad, y maestría.
Esta obra prestada, lo ha sido por un tiempo muy
limitado, casi como una furtiva lágrima, y que ha supuesto para los aficionados que aman los
diálogos entre los clásicos y los movimientos de inicios del siglo XX, un gran acontecimiento.
Concretamente, el inicio de la exposición fue el 26 de noviembre 2018 y
finalizará el 6 de enero 2019

RAFAEL y La Virgen de la Rosa
El cuadro seleccionado por el Prado, titulado La
Sagrada Familia con San Juanito o La Virgen de la Rosa (h. 1517), deriva de una
obra perdida de Leonardo da Vinci y destaca el protagonismo de san José. La imágen aúna
excelencia técnica, equilibrio y elegancia, cualidades que Dalí admiró siempre
en Rafael. La obra se conoce por la Virgen de la rosa, aunque la flor y el
antepecho en el que reposa son adiciones del siglo XVIII

La Virgen de la Rosa

Dalí y el sueño por Rafael

Dalí admiraba o destetaba a otros artistas, incluido él mismo, en una seria de rasgos definitorios de su maestría en diversos puntos. Para ello se confeccionó una cuadrícula con detalles a tener en cuenta de cada artista, tanto clásicos como contemporáneos.

Cuadrícula diseñada por Dalí, para valorar su obra y la de otros artistas.

Entre los artistas listados estaba Rafael, que con unas excelentes puntuaciones, indicaba que para Dalí era uno de sus mayores referentes. El museo Dalí al preparar esta exposición ha tenido en cuenta esta admiración, que se plasma en fotografías de los talleres que Dalí estuvo trabajando, así como libros, estampas, bocetos y una obra en especial, la ascensión de Santa Cecilia.

Zona de bocetos, fotografías de la vida de Dalí en el taller


Dalí en sus talleres

Boceto de Dalí, de la figura de santa Catalina

La obra de Dalí elegida por el museo, sigue el pensamiento de actualización de la obra de Rafael como punto inicial hacia un nuevo contexto en que el paradigma del momento fue la visión del horror de la bomba atómica sobre Japón. Por eso, esta obra se enmarca dentro del período atómico de las obras de Dalí.

Como dijo el propio Dalí: » Si Rafael pintaba una virgen según la cosmonogía del Renacimiento, hoy esta cosmonogía ha variado. El mismo tema que pintó Rafael, si lo pintara hoy Rafael, como tendría otros conocimientos (física nuclear, psicoanálisis, por ejemplo) pintaría tan bien como entonces, pero respondería a la cosmonogía de hoy. Y el tema religioso, para mí el más antiguo y el más actual; pera ha de ser tratado según los conocimientos científicos».


La ascensión de Santa Catalina (c. 1955), obra completa y detalle central, en el que se puede apreciar la figura dispersa de Santa Catalina.

Esta obra de Dalí se inspiró directamente de la obra de Rafael, Santa Catalina de Alejandría

Santa Catalina de Alejandría. Rafael (h. 1507)

Dalí / Rafael, más ensoñaciones

La obra de Dalí bebe de otros artistas, como ya hemos visto, y en el caso de Rafael podemos admirar dos obras singulares que conectan ambas cosmonogias.

En el caso de la obra de Rafael, el incendio del Borgo, sirve a Dalí como punto de partida para su obra ¡Arde Atenas!

En el museo se puede ver juntos la academia de Atenas, junto con el incendio del Borgo las dos obras en espejos aditivos. Ambas obras se inspiran en las de Rafael.

La superposición de las dos obras

Con estos ejemplos se mantiene totalmente el vinculo orgánico entre ambos artistas, dando por excelente la elección de Rafael por parte del museo del Prado en esta exposición, donde ambos se admiran, cara a cara, finalmente.

Dalí – Rafael…

Según declaraciones de Montserrat Aguer, directora del museo, está previsto que para este 2019, se mantenga esta exposición de Dalí / Rafael, pero sin la obra del Prado. Ello es así por la buena acogida del público, que gracias a esta exposición, permite entender mejor los mecanismos y pensamiento de Dalí con los artistas que admiraba.

Texto: Javier Ezcaray
Fotos Albert Loaso y otras fuentes. Todas las imágenes está protegidas por los derechos de autor.



JAUME PLENSA AL MACBA

CULTURA Posted on sáb, diciembre 01, 2018 11:59:18

El MACBA presenta fins el 22 d’abril de 2019 una gran exposició retrospectiva de més de trenta anys de la obra de Jaume Plensa, en la que s’ha ocupat la planta baixa del museu i l’espai entre el museu i el CCCB per presentar un jardí mediterrani.
Només arribar, a la paret que dona pas a l’exposició trobem una glosa d’aquest artista de valor internacional que ha trencat motllos i que com escultor ha utilitzat tota mena de materials. També hi podem veure una fotografia gegantina del seu taller ubicat a Sant Feliu de Llobregat, a mida 1:1, que és el seu altar creatiu de totes les obres que ha portat per tot el món.

Ferran Barenblit, comissari, i Jaume Plensa, presentat l’exposició


Jaume Plensa <> IN-OUT


Jaume Plensa és un artista que transita entre l’exterior i l’interior, entre l’espai tancat de la sala d’un museu, d’una galeria d’art, d’una capella, d’un palau; i arriba a projectar-se a l’exterior d’un parc, d’una illa, d’una platja, d’una muntanya, o d’un jardí.

Seto Inland Sea, illa de Ogijima, Japó. Projecte que multiusos amb bar, zona de descans i passeig davant del mar

A l’espai obert, Plensa ens explica que per a ell la obra efímera, que només resta un temps, és una forma d’obrir-se a l’espai públic, a on la selva de mil coses troba un lloc per la seva escultura, que és un boci del seu pensament.

The Crown Fountain, parc del mil·leni, Chicago. Instal·lació que interactua amb la gent, permetent resfrecar-se, veure la car d’altres ciutadans com els hi brolla un raig d’aigua com les gàrgoles.

En canvi, el neguiteja la obra que està a l’espai públic de forma permanent, per veure l’ús que en fa la gent, com es comporta la seva obra sota la erosió del temps. Per a ell hi han dues obres que sempre va a visitar així que arriba al lloc, una és la Crown Fountain a Chicago i l’altre és la Seto Inland Sea a la illa de Ogijima al Japó. Són obres que s’integren a la vida de la ciutat i no formen part del seu corpus escultòric, són una proposta radical i diferent per fer visible que art i vida poden fluir pels mateixos camins.

Jaume Plensa <> silenci i música

En tots aquests espais Plensa s’interroga sobre el silenci versus el so, la mida ample o estreta del pensament, la porta alta o baixa, el moment estàtic o el moment cinètic, l’esfera com element perfecte amb un diàmetre regular o convertida en una el·lipsi
Per posar un punt de partida, pensem en l’interrogant que Plensa va aportar a la biennal de Florència de 1992 amb un interrogant gegantí, punt de reflexió d’un home que amb els anys apareix com un erudit en la seva reflexió permanent, del que hi ha dins nostre i que es projecta en els altres, i allò que els altres ens projecten dins nostre. una qüestió en dos sentits.

Interrogant, Firenze II. L’artista es planteja en majúscules totes les preguntes sobre el concepte, les formes, els materials i tot allà que abordarà en el futur.

Per Plensa, la nostra mirada des de dins amb els ulls tancats, per rebre les sensacions que l’entorn i els altres ens envien, el camí del silenci establert entre la introspecció i els sons dels elements més bàsics com el vent, l’aigua i com es modulen segons el material que toquen o que repiquen.
Ell es defineix com a home mediterrani, l’aigua que pica en el terra, en el metall, o sobre la pedra, i que ens traslladen al mar, als rius i torrents, a les fonts, a les gàrgoles. Per ell, l’aigua en un context ornamental refresca l’aire, vincula millor el diàleg entre els elements circondants i els diàlegs entre els homes, per que l’aigua purifica, neteja, il·lumina l’ànima i fa brollar la nostra part més infantil.

Les vint-i-quatre portes del montage de Valence, França.

Enregistrant per la ràdio, el soroll de l’aigua que va caient de l’ampolla fins la galleda metàl·lica, tal com podem sentir en les fonts dels parcs o en els patis de les viles mediterrànies

Per Plensa el silenci és la millor forma per entendre l’exposició que presenta, ens demana silenci i ens dona a canvi ens aporta molt sons musicals per meditar, com un yin i yang del nostre ésser.
La seva forma d’interpretar el silenci queda reflectit en la gran cortina de la declaració universal dels drets de l’home, que a la sala a on està exposada, ens talla el pas en diagonal, està formada per grans lletres metàl·liques; al creuer-les ens emeten uns sons musicals.
Aquests sons poden ser percebuts des de l’alegria de la capacitat de l’home per fer tan bonica declaració, en un conjunt de virtuts que podríem gaudir-ne tots els homes; o pels crits de tots aquells que no han pogut gaudir-ne d’aquests drets en guerres, migracions, persecucions, fam, desnonaments, judicis injustos, i molts altres pecats de la humanitat.

La declaració dels drets de l’home

Plensa meditant sobre l’us que té la seva cortina, i el valor dels drets universals aplicats en el món actual

En una petita habitació trobem contraposats dos gongs, un està marcat com MATÈRIA, té un to greu, pesant, gravitacional; l’altre, és ESPERIT i té el so més agut, més fi, més eteri.
Plensa els ha escollit com instruments disfuncionals, que tenen el privilegi de donar la nota final en una orquestra; la seva reveberació cap a uns nivells sonors que ens esquerden en el fons de la nostra ànima-matèria, perquè tocats fluixets van a l’ànima, i tocats forts o molt forts, ens arriben a la matèria per la seva ona vibracional que arruga la pell i fa tremolar els óssos.

Plensa i Barenblit apreciant el so dels gongs

Així Plensa ens atansa al món musical amb un element simbòlic que és una esfera a modus de globus terraqüi, que totes els capes de meridians i paral·lels està plena de notes musicals.
En cert sentit ens diu que la música ho omple tot, ho dona tot des del silenci més profund de l’ànima fins el gong que tanca una gran simfonia. Ens interpreta una melodia tancada en el record de cada persona, i que recordant aquella frase de Pau Casals que va dir en certa ocasió, que li hagués agradat haver tocat les sonates de Bach a totes les fàbriques del món.
Portar la música a tots els llocs a on la música pot enaltir les ànimes que els hi en manca.

Self-portrait with music, obra realitzada per l’exposició

Jaume Plensa <> materials i vivències

Tal com hem dit Plensa treballa amb molts material, un d’ells ha estat el ferro colat, utilitzat a al obra «prière», a on les boles evoquen en el text del poema, i són paraules espirituals que s’eleven a l’ànima i que es van fonent fins fer-se pols fèrrica, i Plensa ens col·loca en dos espais, com l’abans i el desprès, les boles completes en un cubicle, i l’altre, amb la pols del ferro que no ha pogut resistir el pas del temps, que s’ha oxidat i que ens dona compte de la pèrdua del record, l’oblit de les paraules.

Plensa explicant la seva obra «Prière» de 1989


Tervuren, obra de ferro colat, data de 1989, representa el moviment del pensament, convertit en matèria orgànica al sortir de l’anus

Un altre dels materials utilitzats per Plensa és el vidre, a al seva obra Islands de 1995, treballa amb metall, polièster i resines.
Aquesta obra composta per 72 peces, i que permet interpretar una simfonia amb la combinació de totes elles. Estan formades per la caixa de resina, que al seu interior hi han diferents recipients que confereixen una sonoritat a cada un d’ells, cada caixa està numerada i hi ha escrit el nom d’un compositor alemany.

Islands

Plensa <> del jardí interior al cor dels arbres

Volem destacar aquesta obra pel seu significat metafísic i per l’especial significació que ha tingut per Plensa el seu muntatge en l’espai del MACBA.
Plensa s’ha trobat en un espai allargat, tancat entre portes al carrer i portes al pati interior del CCCB.
En aquest espai compartit per les dues institucions, ha volgut col·locar el seu jardí mediterrani, un muntatge compost per 14 arbres que són abraçats per la silueta del propi escultor.
Plensa ha volgut que sigui un espai transitable i de contemplació, per això hi ha col·locat un banc de fusta, per poder gaudir-ne amb la mirada abstreta.


The heart of Trees, 2007
Plensa gaudint del jardí meditarrini que ha preparat per aquesta exposició

Plensa <> Silenci

Tornem a la premissa inicial, Plensa estima el silenci i arriba a concloure que un retrat que es mira al mirall interior és el que obtenim quan tanquem els ulls i es produeix la connexió còsmica entre el nostre ésser i tot l’espai exterior que el circumval·la.
Aquests són els retrats de la sèrie Silence, a on la disposició de les bigues de fusta de grans dimensions sostenen retrats de grans dimensions, per dibuixar-nos la relació entre ells mateixos i nosaltres com participants exteriors que penetrem al seu entorn.

Silence

Plensa <> MACBA

I acabem fent referència al gran feina que Ferran Barenblit, director del MACBA, i comissari de l’exposició ha fet per presentar a Barcelona.
Una exposició que agrupa obres dels 30 anys de treball de Jaume Plensa, tenint en compte que l’últim cop que es va fer una exposició monogràfica, va ser fa 22 anys a la Fundació Miró el 1996.
Un recull d’obres que posen de manifest la constant transformació de la seva obra, interrogant-se constantment com ja va deixar escrit el 1992 a Firenze II, i que aporta per a cada projecte respostes diferents, materials poc utilitzats, així com idees de silenci contraposades a la música.
En definitiva, una exposició molt recomanable d’un dels grans escultors conceptuals contemporanis, que deixa oberta la porta als interrogants de les seves obres.

Plensa esperant la resposta del públic a la seva exposició

Text: Martí Plana
Fotos: Albert Loaso



Velázquez i el segle d’or

CULTURA Posted on lun, noviembre 26, 2018 16:52:51

Al Caixa Forum de Barcelona, es presenta fins el 3 de març de 2019, l’exposicíó «Velázquez i el Segle d’Or»


Aquesta exposició ha estat possible gràcies al Museo del Prado de Madrid, que seguint una norma pròpia ha deixat per aquesta exposició el màxim de set obres de Veláquez que pot enviar fora del museu, donat que és un dels seus principals actius i la seva demanda per part d’altres museus.

L’exposició a més a més, està complementada per tot d’obres de la mateixa època d’altres autors com Rubens, Ticià, El Greco, Ribera, Antonio Moro, Murillo, Giordano, Brueghel, Guido Reni, Van Dyck, Zurbarán, Claudio de Lorena i Stanzione són la constel·lació d’artistes, l’obra dels quals acompanya les pintures de Velázquez.

Així, la representació del saber, la religió, la reflexió sobre l’art, la cort, la natura morta, la mitologia i el paisatge són els àmbits temàtics que proposa l’exposició per a mostrar aquest ventall temàtic de Velázquez. Per a cada qüestió, un llenç de Velázquez. I al seu voltant, obres d’altres artistes que permeten de comparar la seva feina amb la que feien altres artistes del Segle d’Or de la pintura de l’estat espanyol i també l’europea i que permeten que el visitant situï Velázquez en un lloc més concret.

L’obra de Diego de Velázquez (1599-1660) s’inscriu en un ampli context a causa del caràcter global de la monarquia espanyola, que regnava a la península Ibèrica però també a Flandes, a territoris d’Itàlia i en algunes zones d’Amèrica i Àsia, com a les Filipines. Aquest cosmopolitisme es reflectia en les col·leccions del rei, molt riques en pintures d’artistes d’aquests territoris. És dins d’aquest marc internacional on s’entén millor l’art de Velázquez.

La mostra ens acosta a aquest món de Velázquez a través de set obres del mestre sevillà i cinquanta obres més de grans artistes relacionades amb ell mateix. Obres d’artistes internacionals contemporanis al pintor espanyol ordenades seguint un criteri expositiu temàtic que permet entendre millor l’originalitat de Velázquez com a narrador. Alhora, la mostra possibilita que a cada secció es barregin artistes de procedències diverses, de manera que es trenca, efectivament, la barrera de les escoles nacionals


La mostra ens permet veure de prop la comparativa de cada escola, la seva paleta de colors, la forma de il·luminar un tema, el tractament dels personatges, dels fons de la obra, la fidelitat a cada escena plasmada o la imaginació que cada autor hi aplicava.


En definitiva, una exposició molt recomanable tant pel valor de les obres de Velázquez i els altres autors que l’acompanyen com per descobrir que Velázquez i els altres pintors trobaven la manera de pintar temes lliures buscant la mitologia o les escenes dels artesans o escenes rurals, i les formes d’interpretació de la vida quotidiana.

Redacció



Un segle breu:Col·lecció MACBA

CULTURA Posted on mar, octubre 09, 2018 20:40:19

El MACBA ha iniciat una nova etapa que pretén exposar de forma permanent a la planta primera la col·lecció d’art, que està sota la seva custodia. Que sigui una aposta permanent, no vol dir que les obres no vagin canviant sota noves formes de presentació i ocupació de l’espai.
L’espai només ha permès exposar 137 obres, de les més de cinc mil que hi han als dipòsits del museu. La necessitat de més espai expositiu és incontestable.
Aquesta primera aposta s’acota des de 1929 amb el moment en que es celebra a Barcelona l’Exposició Internacional, fins l’actualitat. La línia cronològica es va desencadenat sala a sala.
Tal com hem dit, aquesta nova forma d’exposició dinàmica, permetrà desplegar de manera canviant al llarg del temps un gran nombre d’obres, amb l’idea d’interpretar cronològicament els moviments artístics i intel·lectuals que s’han anat succeint al llarg d’aquest darrer segle.

Ferran Barenblit, director del MACBA, presentant l’exposició amb els seu equip

De camí a l’exposició

Sala 1 ++++ de 1929 fins la guerra civil
Les primeres dècades del segle XX van ser testimoni d’una ruptura
amb les formes d’art establertes i d’una profunda transformació en
el camp de la reflexió estètica. La idea d’una avantguarda artística,
sumada a valors com la novetat i l’originalitat, van conduir a una
experimentació radical amb materials i formes. Entre les principals
tendències de l’avantguarda destacaven les que intentaven
construir llenguatges artístics de l’universal i l’utòpic a partir d’un
enfocament analític de les formes.

Obres d’Alexander Calder, 1931

Sala 2 +++ La guerra civil espanyola; 1936-1939
La guerra civil espanyola (1936-1939) va ser també una guerra
d’imatges. Artistes i cineastes es van implicar, a través dels mitjans
d’expressió respectius, en la difusió de les diverses ideologies
polítiques en joc. Dins el territori fidel al Govern de la República, el
disseny de cartells va tenir una rellevància especial. Es va recórrer
als llenguatges visuals i tipogràfics més avançats de l’avantguarda
internacional per comunicar missatges amb claredat a un públic de
masses.

Cartells de la guerra civil

Sala 3 i 4 +++ La postgeurra i final de la Segona Guerra Mundial
Durant els anys posteriors a la Guerra Civil i un cop acabada la
Segona Guerra Mundial, els artistes van explorar formes divergents
d’abstracció. Articulades sovint com una confrontació entre
l’abstracció geomètrica i l’art concret, d’una banda, i una abstracció
que explorava la matèria i l’estètica informalista de l’altra, aquestes
dues tendències principals també van experimentar diversos graus
de proximitat. Malgrat que algunes vessants posteriors d’art concret
van seguir el camí de l’abstracció utòpica obert per l’avantguarda
internacional, van començar a sorgir en la pràctica artística
elements d’organicitat, biomorfisme i gest. De manera semblant,
poden detectar-se exemples de formes geomètriques en l’abstracció
més material.

Sala 5 +++ Els anys seixanta

Als anys seixanta l’art es va impregnar d’imatges de la publicitat i
dels mitjans de comunicació. Els artistes van començar a
experimentar amb aquests nous llenguatges visuals, que sovint
eren emprats per abordar qüestions polítiques candents i com una
via molt efectiva per reclamar llibertat d’expressió.

Les revoltes del maig de 1968 a diverses parts del món, el procés
de descolonització, així com els moviments a favor dels drets civils,
feministes i pacifistes, van convergir en una època de canvi
turbulent i lluita contracultural en el si d’una societat que es
transformava i s’enfrontava a les seves contradiccions.

En el cas de l’Estat espanyol, la realitat social i política estava
definida per la dictadura franquista (1939-1975) i per una societat
conservadora amb una profunda empremta catòlica. Aquest context
«gris» (un color que, a més de descriure el sentiment de viure sota
la dictadura, era el dels uniformes de la policia de l’època) va
suscitar pràctiques artístiques que comprenien des de la denúncia
fins a la ironia, un recurs per burlar la censura. A través de la seva
obra, els artistes van configurar una iconografia crítica, de vegades
remetent a l’estètica del còmic, que coexistia amb els espais
alternatius de la psicodèlia.


Sala 6, 7 i 8 +++ Finals del seixanta

Des de 1970 Nova York va esdevenir l’exemple
paradigmàtic de morfologia arquitectònica i urbana, que demostrava
com els canvis en el teixit de la ciutat n’alteraven la distribució
social. A la degradació de les àrees urbanes van seguir les
inversions immobiliàries a gran escala i els processos de
gentrificació que comporten. Així, els edificis abandonats,
l’especulació immobiliària, la impossibilitat de l’espai públic i
l’existència dels sensesostre es van convertir en la primera matèria i
el tema per excel·lència de la crítica artística compromesa
socialment. Les obres d’art soscavaven el discurs oficial del nou
7
urbanisme i la seva concepció de la ciutat, suposadament asèptica i
aliena al conflicte.

Sala 9 +++ Els anys vuitanta

Als anys vuitanta, art i activisme van estrènyer la seva relació. Els
artistes van crear obres radicalment vinculades al carrer o a
qualsevol domini fora de l’estudi, expressant-se a través del grafiti,
el còmic o l’encartellada sense permís. En paral·lel a l’avanç del
feminisme, l’antiracisme, els drets de gais i lesbianes i les polítiques
de la identitat, es van desenvolupar formes artístiques i d’activisme
que abordaven qüestions concretes com la crisi de la sida. Altres
aspectes que van ser blanc de les crítiques de l’art activista van ser
l’expansió del neoliberalisme, les polítiques econòmiques de lliure
mercat i les intervencions neocolonials.

Jean-Michel Basquiat, Self-portrait, 1986



Sala 10 +++ Els anys noranta

Mentre les polítiques de la identitat continuaven influint l’art en
començar la dècada dels noranta, quan encara es negociava el
llegat del minimalisme i la seva tendència a defugir tot el que fos
personal, els artistes van començar a treballar amb escenografies i
instal·lacions a gran escala d’una manera que, malgrat les
referències al minimalisme, explorava temàtiques d’un alt contingut
personal o polític. Les al·lusions al cos sovint s’expressaven a
través de la seva absència, o mitjançant attrezzo, pròtesis i
accessoris que servien per modificar-lo, o mitjançant mobles o altres
objectes que podien substituir-ne una part o el cos sencer


Juan Muñoz, The Nature of Visual Illusion, 1994-1997

Sala 11 +++ L’art més recent

L’art més recent s’ha centrat en la crítica de les relacions
econòmiques regides pel neoliberalisme i la globalització i,
simultàniament, ha examinat les relacions humanes dominades per
la geopolítica i les desigualtats en la distribució del poder. Dins la
nostra economia transnacional, el mar obert constitueix un espai
econòmic per a la mobilitat de mercaderies, però és també un espai
en disputa on es desenvolupa un tens debat social i polític. Si les
mercaderies viatgen lliurement en vaixells de càrrega, les persones
veuen restringida la seva mobilitat encara que siguin víctimes de
persecució i violència. Es perfila un rígid contrast lingüístic i
conceptual entre els qui són considerats migrants econòmics i els
refugiats.

Text: Marti Plana i MACBA
Fotos: Albert Loaso



GALA SALVADOR DALI, AL MNAC

CULTURA Posted on mié, septiembre 26, 2018 17:43:35

El Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC, presenta l’exposició: Gala Salvador Dalí.
Es tracta de la primera exposició internacional dedicada a Gala,
musa i creadora que treballa amb Dalí i una figura clau de les avantguardes
del segle XX.
L’exposició desvetlla els canvis en la imatge de Gala a través de les seves
diferents performances, reflectides pels pinzells de Salvador Dalí, i permet
també seguir l’evolució del pintor gràcies a un important conjunt d’olis i dibuixos.

La mostra descobreix una Gala que es camufla de musa mentre construeix el seu propi camí com a
artista: escriu, realitza objectes surrealistes i decideix com vol presentar-se i representar-se, a més de
convertir-se en essencial en el desenvolupament artístic de Dalí, amb qui conforma un tercer personatge
que el pintor mateix admet amb una doble signatura: Gala Salvador Dalí.

L’exposició ens presenta diversos punts pels que va transitar Gala amb o sense Dalí, convertint-se un personatge propi que volia el seu propi espai, per això el castell de Púbol es convertí en la seva fortalesa, tant física com intel·lectual, amb habitacions pròpies per on transitar la seva vida, amb Dalí o sense ell.

Es presenten diversos temes al voltant de Gala, que són els que ella es presenta davant nostra, amb tota la subtilesa d’una musa o d’una companya en el esdevenir del món surrealista la costat de Dalí.

– Una habitació pròpia a Púbol
– Púbol: finalment, la casa de Gala
– El mirall de la dandi: la col·lecció i la imatge
– Rebobinant la història: a l’encontre de Gala Éluard
– Gala Dalí: l’autoria compartida
– La mirada de la dandi: Autoretrats i autobiografies

Resum d’alguns de les pintures de Salvador Dalí, presents a l’exposició.

La Madona de Portlligat. 1949

Projecte de decoració del sostre de la
Sala dels Escuts del Castell de Púbol. 1969

Galatea en creació. 1954
Retrat de Gala amb símptomes
rinoceròntics. 1954

Dalí d’esquena, pintant Gala d’esquena, eternitzada per sis còrnies virtuals
provisionalment reflectides a sis miralls
vertaders. 1972-73

El concili ecumènic. 1960 (detall)

El concili ecumènic. 1960

Max Ernst – Il ne faut pas voir la réalité telle que je
suis. 1982

Naixement dels desitjos líquids. 1932

Peces del vestuari de Gala, amb dissenys de Christian Dior i un vestit dissenyat per Dalí (segon per l’esquerra)

Icona de Sant Nicolau, que recorda els orígens soviètics de Helena Dmitrievna Diakonova, Gala, (Kazán, 1894 – Portlligat, 1982)

Aquest és un recull de les 315 pintures, dibuixos, fotografies i documents relacionats
amb Gala, incloses les fulles manuscrites del seu projecte autobiogràfic, conjunt de cartes, postals i llibres,
a més de vestits i objectes del tocador personal de Gala.

Una dona que va marcar l’esperit d’un jove Salvador Dalí, i que fins el final van restar junts en una simbiosis en que la dona inspira, fa crèixer i millora al geni.

Text: Marti Planas
Fotos: Albert Loaso



30 ANIVERSARI DE VISA POUR L’IMAGE

CULTURA Posted on jue, septiembre 20, 2018 21:18:30

VISA POUR L’IMAGE, és un certamen anual que des del 1989, presenta a Peprinyà els treballs seleccionats dels foto-reporters al voltant del món. Aquest any s’ha volgut celebrar els 30 aniversari d’aquest certamen.
I per celebrar-ho l’equip que habitualment selecciona els treballs que els fotògrafs de tot el món els hi envien, han seleccionat els que per a ells són les millors fotografies de diverses èpoques.

Obama es pren un petit descans abans d’entrar en escena. És el segon o tercer discurs del dia. Muscatine, Iowa, 2007
Foto: Callie Shell / Aurora per TIME

Sis marines americans pujan la bandera dels USA per segon cop al cim del mont Suribachi a Iwo Jima. Tres d’ells van caure en combat i no van veure mai la fotografia. 23 gener 1945
Premi Pulitzer de fotografia, 1945 Joe Rosenthal /AP

´Les autoritats a Lomé van interceptar un carregament de marfil, provinent d’una massacre d’elefants a Dzanga, a la República Centroafricana, el 2013. Lomé, Tongo, 2015
Foto: Ben Stirton per National Geography Society

Sedija Katica, que va perdre les dues cames desprès de tocar una mina anti persona, juga amb la seva filla Amra de 5 anys, prop de l línia del front. Sarajevo, 1994
Foto: Tom Stoddart

Venus, Manhattan, 1993
Foto: Scott Thode

Una mare i la seva filla passen davant de les restes d’un cotxe tirotejat, que ha fet un mort i un ferit. Barri de Wardhigley, sud de Mogadiscio, 27 de febrer de 2015
Foto: Mohamed Abdiwahab /AFP

Un gat de religió indeterminada fuig dels combats entre cristians i musulmans. Centre de Beirut, Líban, febrer de 1984
Foto: Patrick Chauvel

Corea, desembre 1950
Foto: David Douglas Duncan

La sortida de la Casa Blanca del president Nixon l’endemà de la seva dimissió, 9 d’agost 1974
Foto: Jean -Pierre Lafont

Cavall i genet cosacs a la riba del riu Don al capvespre. Aquests cosacs van colonitzar les valls del riu Don als segles XVI i XVII
Foto: Gerd Luwig



Siguiente »