Blog Image

Europea Presse

Europea Presse

La agencia que vive las noticias

FESTIVAL REVELA’T

CULTURA Posted on lun, octubre 12, 2020 11:59:32

El festival Revela’t de fotografia analògica s’ha celebrat a Vilassar de Dalt del 25 de setembre fins el 12 d’octubre. Ha estat la vuitena edició de l’únic festival a nivell internacional que promou les obres fotogràfiques realitzades amb suports analògics.

El festival advoca pels procediments fotogràfics que requereixen una mirada i un tempo més reposats, així com per compartir experiències i coneixements.

Una de les característiques afegides és que el festival no solament que es celebra a Vilassar de Mar, població a 20 quilòmetres de Barcelona, si no que des de fa dos anys es presenten obres en diferents galeries i escoles de fotografia de Barcelona. Aquest any per primer cop també a altres poblacions com Cádiz, Eibar, L’Hospitalet i Torrella de Montgrí.

El lema d’aquest any és HUMANITY, A PORTRAIT OF THE PRESENT, coincidint amb el 65è aniversari de l’exposició The Family Of Man, es pren aquesta icònica exposició com a leitmotiv per a la vuitena edició, que en el seu dia fou comissariada per Edward Steichen.

The Family Of Man s’emmarca als anys 50, una dècada especialment convulsa, amb fenòmens sociopolítics de gran envergadura; la guerra freda, l’amenaça nuclear, la lluita contra la segregació racial… Paral·lelament, es consolida la denominada Fotografia Humanista que pren la persona com a eix vertebrador, enaltint i posant en valor les seves qualitats, els seus valors, el seu esperit i la seva dignitat, retratant la vida ordinària amb la mirada posada en la projecció d’un futur carregat d’optimisme.

A Vilassar la recuperada fàbrica de Cal Garbat acull vint-i-cinc projectes fotogràfics de diferents autors i èpoques, algunes realitzades als anys cinquanta del segle passat. També es poden veure sis projectes més en espais tancats i quatre a l’aire lliure. Es completa la llista d’obres seleccionades amb catorze autors més al circuit OFF, fent un total de 50 projectes. A continuació posem l’ull en algunes de les obres i autors presentats.

  • RAUL CAÑIBANO (Cuba) / ESENCIA

Aquesta exposició és una retrospectiva de l’obra de Raúl Cañibano, fotògraf amb més de 20 anys de treball i una àmplia obra enfocada en Cuba. Aquest artista és reconegut com un dels grans fotògrafs del seu país i forma part d’importants col·leccions tant a Cuba com a la resta de món. Ha exposat en galeries, museus i esdeveniments expositius a múltiples països. A aquesta mostra, específicament, es poden veure diverses de les sèries que autor treballa com són la Ciudad, Tierra Guajira i Ocaso, amb fotos preses des de l’any 1992 fins al 2016.

  • M’hammed Kilito (Marroc) / DESTINTY

Destiny és un projecte fotogràfic que sorgeix d’una experiència personal. Quan érem nens, acostumàvem a jugar molt a futbol al barri on vaig créixer. A l’arribar a la secundària, ens vam separar. No obstant això, la història d’un amic proper m’havia deixat una profunda impressió. El seu pare el va venir a veure un dia per explicar-li que ja no podia mantenir la família, li va demanar que abandonés l’escola i comencés a treballar com a aprenent de carnisser. El meu amic tenia catorze anys, i la seva elecció de professió i vida van quedar segellats pel determinisme socioeconòmic.

  • Enrique Muñoz (Xile) / Ven-seremos

La desigualtat econòmica i la privatització de tots els serveis públics va provocar que al 2019 explotés el malestar social a Xile. A les fotografies s’exposa la trobada que els xilens van experimentar al manifestar-se pels carrers des de l’octubre. Quan van descobrir que les seves misèries i alegries eren compartides, i es van reconèixer com a col·lectiu polític. La seqüència explora tres nivells de la lluita per a una humanitat de segle XXI: des de la creativitat en la transformació dels llocs i signes tradicionals, passant per l’enfrontament entre les forces repressives d’ordre i els mal preparats manifestants, fins al gir feminista que van tenir les protestes al qüestionar la violència masclista

Bryan Schutmaat (E.E.U.U.) / Grays the mountain sends

Combina retrats, paisatges i natures mortes en una sèrie de fotos que exploren la vida dels treballadors que resideixen en petits pobles de muntanya i comunitats mineres a l’oest americà. Equipat amb una càmera de gran format i inspirat en la poesia de Richard Hugo, ha tractat d’insinuar les narracions i transmetre les experiències d’estranys que es troben en entorns que estimulen les seves pròpies emocions. Al final, aquest treball és una meditació sobre la vida a un petit poble, del seu paisatge i el que és més important, als paisatges interiors de l’home comú.

La terrassa del festival

Anton Ivanov (Rússia) / Keen people

Aquesta sèrie va començar per casualitat.
El meu amic, un escalador, va arribar al meu estudi amb el seu equip. Després d’això, vaig començar a convidar als meus amics a l’estudi amb les eines pròpies de les seves professions. Els retrats són grotescs ja que és difícil imaginar un oceanòleg amb xarxes a l’estudi. Darrere cada eina hi ha un home. La gent mira amb seguretat a l’objectiu, directament als ulls de l’espectador. No tenen res a amagar, es van trobar amb la professió i amb la vida. No és tan important el que una persona està fent sempre que estiguin segurs de si mateixos. Llavors s’aconsegueix el màxim en qualsevol treball i la vida es converteix en plaer.

Adriana López Sanfeliu (Barcelona) / Los Saalzar

“Los Salazar” és un assaig fotogràfic sobre els rols de la dona en una família tradicional gitana. A la cultura gitana el matrimoni arriba durant l’adolescència. Les noces es celebren com un ritu d’iniciació i posteriorment la jove s’incorpora al clan com a dona i futura mare. La identitat gitana està basada en la perpetuació d’un llegat cultural, supervisat per l’autoritat del grup: el patriarca. Juan Antonio Salazar, el patriarca d’aquesta família gitana, em va obrir les portes de la seva llar. Aquesta sèrie és el resultat de set anys d’amistat.

Toni Privat (Barcelona) / Gegants

“Gegants” és un homenatge a l’agricultura.

Són “Gegants” per la seva harmonia amb la terra i per la seva força titànica contra les adversitats. L’agricultura ha passat de ser en poc temps una activitat important per a l’economia, a ser minoritària, amb només un 2% de població que s’hi dedica. El projecte s’ha realitzat al Pla de Grau a Malgrat de Mar, a 60 km a litoral de Barcelona. En aquest espai és on cultivo la terra i també la fotografia, al mateix ritme que la natura. Per a mi, agricultura i fotografia analògica tenen el mateix cicle: sembra … espera … i collita.

Vanessa Winship (England) /Sweet Nothings

És a Anatolia, a l’extrem est de Turquia, una regió fronterera entre Orient i Occident, on Vanessa Winship va elaborar Sweet Nothings, una sèrie de retrats de noies vestides amb uniformes d’escola. En aquestes àrees rurals remotes, l’estat va llençar una important campanya d’escolarització i poc a poc es començaren a veure uniformes blaus pels carrers, veritables símbols de la Turquia moderna i laica, encarnada per Atatürk. L’uniforme fou per a aquestes futures ciutadanes una connexió amb el  país, així com el vincle que les unia: es converteix en un distintiu de territori i identitat. A més, l’autora va descobrir que cada una se l’havia apropiat, l’havia personalitzat, amb una paraula, un nus o un brodat…

Juan Manuel Castro Prieto & Rafael Trapiello / Solovki

Solovki és com es coneix comunament a Rússia a les illes de l’arxipèlag Solovetsky, a la meitat del Mar Blanc. A la zona més protegida de l’illa principal, a la vora d’un port natural, es troba el complex ortodox Monestir Solovetsky, Patrimoni de la Humanitat. Però Solovki, a més, va ser, segons Aleksandr Solzhenitsyn, la Mare del Gulag, el terrible sistema soviètic penal de camps de treball. Aquests dos fotògrafs, de marcat caràcter humanista, han volgut explorar visualment aquest territori buscant la relació entre infern i paradís que el defineix, situant a l’ésser humà en el centre sobre el qual gravita tota la resta.

OFF FESTIVAL

Joan Guerrero (Tarifa) / La visió del «Vell guerrer» exposat a IEFC (Barcelona)

En Joan Guerrero representa tots aquells valors que cal mantenir. La seva mirada compromesa i humanista es mostra atenta a les problemàtiques socials i alhora s’expressa amb una càrrega poètica que ens descobreix Humanity a portrait of present: instants quotidians que esdevenen, en les seves paraules, “simfonies de vida”. Joan Guerrero destil·la humanitat a través d’aquest cor lluitador, solidari i sensible; i amb les seves fotografies ens posa la pausa i la reflexió necessàries en aquest temps tan convuls. Cal contemplar Joan Guerrero.

Joan Guerrero i una de les seves obres

Yago de Orbe / «Samai» exposat a la Galeria Valid Foto (Barcelona)

Pels indígenes Quítxues de la Amazonía Equatoriana, els homes i la naturalesa tenen una energia interior que denominen ¨Samai¨. Se submergeix tant en la cosmovisió indígena amazònica com en els orígens de la fotografia, propiciant que sigui la naturalesa qui s’expressi per si mateixa. Un mirall que al seu torn ens qüestiona sobre la relació que mantenim amb el nostre entorn natural. Per a aconseguir aquestes representacions es va utilitzar un procés fotogràfic orgànic (impressió en clorofil·la) que no utilitza químics: la clorofil·la de les plantes converteix a les seves fulles en suports fotosensibles. A diferència de la neutralitat que ofereix la superfície blanca del paper fotogràfic, les fulles de les plantes són llenços que posseeixen la seva pròpia dinàmica gràfica. El resultat final són obres fotogràfiques úniques i irrepetibles.

D’esquerra a dreta: Gloria Peruga directora de Revela’t; Fernando Peracho director de Valid Foto i Yago de Orbe

Aquest ha estat un festival molt treballat, no tan sols per la qualitat de les obres presentades, si no també pels moment difícils que aquest 2020 ha de viure la societat.

Text: Marti Plana i Revela’t / Fotos: Albert Loaso



SALA AIXELÁ (1959-1975)

CULTURA Posted on mar, febrero 18, 2020 19:16:35

Laura Terré ha comissariat aquesta exposició, presentada al Palau de la Virreina a Barcelona, que no només parla de fotografia si no que ho fa des del punt de vista de dignificació d’un dels altars a on és podien mostrar a els nous i coneguts talents de la fotografia i cinema a Barcelona en aquells anys del franquisme, palem de la sala Aixelà .

Aixelá va ser un establiment especialitzat en aparells audiovisuals que va obrir les portes el juliol de 1958 al número 13 de la rambla de Catalunya de Barcelona. La sala Aixelà per la seva modernitat en uns temps grisos, en plena dictadura, va aconseguirser aquell espai on es va experimentar una tercera via per a la fotografia , entre la pràctica amateur i la fotografia aplicada dels professionals.

Va ser de la mà de l’advocat i crític de fotografia Josep Maria Casademont que es fa càrrec del departament de publicitat de la botiga i inicia, al soterrani del local, que inicià una programació estable amb projeccions cinematogràfiques, conferències, sessions de música contemporània, música clàssica i jazz. Aquestes activitats iniciades el 1959 van seguir amb un gran nombre d’exposicions i activitats culturals fins el 1975

Paral·lelament, Casademont encarrega a Zen, estudi fundat i dirigit per Alexandre Cirici i Paquita Granados, la imatge corporativa del comerç, així com el disseny d’aparadors i dels documents que anuncien les seves activitats culturals.

El 1959 Aixelá incorpora un programa d’exposicions fotogràfiques que s’inicia amb la mostra Terré-Miserachs-Masats. A partir de l’any 1963, també sota la direcció de Casademont i en col·laboració amb Pere Figuera, comença a editar la revista Imagen y Sonido.

  1. EL LOCAL I ELS APARADOR

Veiem com eren l’entrada i els parador de la botiga Aixelà, on podem veure una imatge corporativa trencadora dissenyada per Alexandre Cirici, els aparadors mostraven les últimes novetats en electrònica, fotografia i cinema, aparells de televisió, tot es veia en blanc i negre en aquella època.

2. LA PRIMERA EXPOSICIÓ. Terré-Miserachs-Masats. Març 1959

Aquesta exposició va permetre la renovació del concepte de fotografia acadèmica de les agrupacions, a la fotografia com a vehicle de comunicació. Passar de les preocupacions tècniques a la obertura del llenguatge de la imatge que transmet un fet.

Xavier Miserachs
Masats. San Fermines 1958
Ricard Terré

3. Maspons+Ubiña Abril 1959

Feia un any que Maspons i Ubiña eren socis de l’estudi a on treballaven plegats. L’exposició va servir per mostrar algun dels reportatges en que estaven treballant.

Julio Ubiña. Setmana Santa a Múrcia 1959
Oriol Maspons. La Chunga ballant a la platja del Somorrostro. 1958

4. 11 fotògrafs espanyols a París

El comissionat general de turisme francès va encarregar a onze foògrafs espanyols un reportatge sobre la ciutat de París.L’objectiu era mostrar la particular forma de viure dels parisencs des del punt de vista de forasters, però allunyat dels tòpics.

Els fotògrafs seleccionats i coordinats per Andreu Basté eren de Madrid i Barcelona; Andreu Basté, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Joan Cubaró, Eugeni Forcano, Joan Colom, Ramón Masats, Francisco Ontañón, Gabriel Cuallladó, Francisco Gómez i Leonardo Cantero.

5. El carrer de Joan Colom

Tot i que Joan Colom es va apuntar al grup «els mussols», va anar per lliure dels seus companys de grup i volia exposar en solitari a la sala Aixelà, va fer un reportatge amb l’alegria de la vida com punt de vista per fer les fotos del barri xino de Barcelona, que tant van escandalitzar a la censura local. El fet és que aquestes fotos van servir per il·lustrar el llibre Izas, rabizas y colipoteras de la editorial Tusquets i va ser el major èxit de la col·lecció «Palabra e imagen» publicat el 1964

===============================================================

Les últimes novetats en fotografia i cinema es trobaven a Casa Aixelà

===============================================================

6. Otto Steiner – desembre 1961

El 1961 es presenta a la sala Aixelà la obra de Otto Steiner, impulsor de la fotografia subjectiva, dotant a al fotografia d’estil propi, augmentant-ne la qualitat i diferenciant entre la producció dels fotògrafs espontanis de la dels fotògrafs «conscients». La mostra va servir per sensibilitzar el públic espanyol cap a la fotografia abstracta.

7. Toni Catany. Maig 1972

Aquest mallorquí arribat de Llucmajor va arribar a Barcelona en vaixell amb vint-i-un anys per dedicar-se a la fotografia. El 1972 aconsegueix exposar a la sala Aixelà, amb una carpeta plena de reportatges industrials, discos, modes i reportatges de viatges.

L’exposició es va titular Qui canta el seu mal espanta, i reunia retrats de cantats per les cases discogràfiques i altres fotografies fetes en espectacles. Algunes fotografies que estaven a l’exposició tenien la seva rèplica a l’aparador de venda de la botiga, on els clients podien reconèixer l’autoria de Ton Catany a la caràtula dels discos.

Joan Manuel Serrat, Sara Montiel, Lluis Llach i Ovidi Montllor. Toni Catany 1972

8. Colita, desembre 1971

Colita va ser la primera dona que va exposar a en solitari a la sala Aixelà. Casademont admirava la seva manera «lliure» de viure i pensar, sense prejudicis socials.

L’exposició la va titular La gauche qui rit. L’exposició finaçada per Boccacio, va tenir un muntatge espectacular amb més de seixanta retrats. Però només vadurar dos dies, perquè la policia el tancar.

Joan de Sagarra, els germans Laia, Romà i Silvia Gubern, Elsa Peretti
Oriol Maspons

9. Joan Fontcuberta

El 1974 feia quinze anys d’exposicions ininterrompudes, cosa que la convertia en la sala especialitzada més antiga d’Espanya, donant en valor el que en Casademont en deia un camí per promoure el valor dels joves.

Així, un Joan Fontcuberta amb divuit anys va ser invitat a exposar amb una manera d’expressar fora del corrent del reportatge. El propi Joan en deia a la revista Imagen y Sonido:» Sóc qui millor em desconec…L’important és l’obra» La seva obra és una paròdia de la tècnica publicitària, amb la qual aconsegueix impactar de manera truculenta amb algunes imatges que es podrien enquadrar en el corrent fantàstic de moda en aquells anys.

10. El comiat

Com a comiat de tants moviments, experimentacions, recerques estètiques, dogmes i manifestos amb que ha anat avançant el llenguatge de la fotografia a la sala Aixelá, la personalitat que emana d’aquesta obra ens ajuda a visualitzar totes aquestes inquietuds que es podrien englobar dins de l'»Art de l’objectivitat»

Fotos: Tots els drets reservats, Text: Albert Loaso i altres fonts



Rude Cat Festival al Razzmatazz

CULTURA Posted on jue, enero 09, 2020 13:11:24

El 28 de desembre es va presentar a la sala Razzmatazz el Rude Cat Festival (Jamaican Sounds Festival 2019) a on es van presentar tres grups de SKA; els teloners BUSTER SHUFFLE, i els grups consagrats de BAD MANNERS i SKATALÀ.

Els BUSTER SHUFFLE, banda formada per cinc components són uns reconeguts teloners, van presentar diverses cançons pròpies i algunes versions d’altres grups. Algunes de les cançons pertanyien al seu últim àlbum de 2017 «I’ll Take What I Want» i van anar animat l’ambient, donant una bona impressió.

Conneguts per alguns com una banda de revivel sound 2 Tone, aquests londinencs són uns veritables afortunats emulant tot un ampli espectre musical; amb influències a Specials o Madness, a Blur o Supergrass o fins i tot a Chuck Berry.

Va seguir l’actuació dels Bad Manners, un grup consagrat conegut pel seu vocalista Douglas Trendle, que va demostrar una maestria en portar el públic a cotes de animació molt altes.

Bad Manners, grup format els anys 80 i que està dins de les formacions 2 Tone, amb influències ska i rythm’n blues. Van gravar una bona col·lecció de discos als 80 i 90, i actualment des del 2006 fan concerts, encara que només sobreviu Fatty «Buster» Bloodvessel del grup inicial, tot un home espectacle. La banda inicial estava formada per Louis Cook a la guitarra, a Brian Tuitt a la bateria, Alan Sayago a l’harmònica, Paul Hyman com a trompeta, Andrew Marson com a saxofon alt, Chris Kane com a saxofon tenor, Dave Farran al baix i Martin Stewart als teclats.

I per acabar, ja amb la sala totalment plena, va arribar l’actuació tan esperada del grup Skatalà, és un grup de ska oi! nascut el 1985 a Barcelona. Creen un so brut vinculat al punk, i canalitzador de lletres que es volen punyents i iròniques, sovint relacionades amb temàtiques personals i socials. La majoria de les seves cançons són en català.

Els membres de Skatalà són: Pitu Moregó(veu) Quique Gallart (veu) Iñaki Álvarez (baix) Jordi Asensio «Xungu» (guitarra) Jordi Manyà «Màniac» (guitarra) Javi Peña (bateria) Jordi Prats (saxo alt) Pere Miró (saxo tenor) Pablo Dr. Quiroga (teclats)

Despès de més trenta anys en aquest món musical, es van atrevir a portar a lpúblic fins el cim de la bogeria amb les seves lletres, fent una total unió entre els temes de les cançons i l’ànim de l’espectacle. Una altre nit que van triomfar.

Aquest concert dels Skatalà va ser el punt de partida d’un mini gira pel 2020 per celebrar els 35è. aniversari de la banda.

Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso



EXPO DUBAI 2020

CULTURA Posted on mié, noviembre 27, 2019 10:59:48

Dubai is one of the seven emirates of the UAE, the capital is Dubai city. Dubai is one of the cities more dinamic in the region.

The city is one of the fastest-growing in the world and major construction projects constantly add to its impressive set of skyscrapers and high-tech buildings. The evolution of the city from a collection around Bedouin Creek settlements, to a modern city with more than 500 skyscrapers, and has been spectacular. The rulers of Dubai have adopted for the development of their responsibilities seriously, resulting in a well managed and carefully thought out the city, designed to meet all the modern comforts they need.

During the IBTM fair in Barcelona (Spain), the next UNIVERSAL EXPO to be held in Dubai in 2020 has been presented. It will be the first Expo in the Moidle East, Africa and South Asia (MEASA) region.

This global celebration will touch the hearts and minds of people who visit through its stories, cultures, music, art, architecture, business ideas and innovations.

During the month of October 2020 until April 20121 the great Expo to be held in Dubai will be presented to the world, which will be located first in the Middle East, with 192 present countries where each one will have its pavilion, a milestone that is made for the first time in the history of the Expo. In total there will be 200 pavilions.

There will also be 200 restaurants, more than 15 hours of entertainment and daily entertainment, 60 shows a day and it is estimated that it will be visited by more than 25 million people.

With these figures, an event is being organized where the technology with SIEMENS, CISCO and Oliver Krafft will make the exhibition totally connected, and totally sustainable mobility.

The city will benefit from new connections across the world and the level of knowledge will be much greater at the end of the EXPO.

Text: John Mc Callan and Albert Loaso



Takis, la nova escultura, al MACBA

CULTURA Posted on sáb, noviembre 23, 2019 19:39:52

El MACBA presenta fins l’abril de 2020 la gran exposició sobre la obra de Takis (Panayiotis Vassilakis, Atenes, 1925-2019) sobre el nou concepte d’escultura que va anar creant als anys seixanta i setanta.

La presentació de l’exposició va correr a càrrrec de Feran Barenblit (director del MACBA), Teresa Grandes (comissaria de l’exposició) i Michael Wellen (conservador d’art de la Tate Modern)

Al llarg de setanta anys de carrera, Takis ha creat algunes de les obres més innovadores i potents del segle XX.

Takis va ser pioner en l’escultura viva, a on la força del magnetisme, l’energia de la llum i la intensitat de l’energia sonora creen un món irreal a on els elements estàtics queden suspesos a l’aire, o fan canvis de formes, provoquen sons i música. Tota una energia misteriosa, imaginativa i que dona la sensació de que l’artista ens vol donar un toc d’amistat a través dels misteris de les energies que no són visibles, però que ell ens procura la forma de fer-les visibles. Allò que fins ara es considerava l’escultura estàtica, passa a ser dinàmica a la obra de Takis.

Takis va ser també un artista crític, tot i néixer a Atenes, la seva carrera artística es va dur a terme a París, Londres i Nova York, entre 1950 i 1970. Aquesta exposició és la primera que es realitza a Barcelona, i va ser seguida de prop pel mateix Takis abans de la seva mort el mes d’agost d’enguany.

Un dels fets singulars com artista va ser el 3 de gener de 1969, quan es va presentar la seva obra a l’exposició The Museum as Seeen at the End of the Mechanical Age, al Museu d’Art Modern de Nova York i s’exposava sense el seu permís una obra que tot i estar dins del catàleg del MOMA, ell no hi era d’acord i la va agafar i la va portar al jardí del museu. Això va ser un toc dels artistes que agrupats en la Coalició de Treballadors de l’Art (AWC) cap els museus i els comissaris que escollien les peces sense el consentiment dels artistes.

El 1968 el MIT Massachusetts Institute of Technology, Takis va ser invitat com a becari per crear peces en col·laboració amb enginyers i científics, dins dels Centre d’Estudis Visuals Avançats.

Una de les aportacions més importants de Takis a l’art, va ser la sèrie Signals, conjunt d’escultures que va fer els any setanta i que incorporen fragments de bombes de la Guerra Civil grega. Takis transforma residus bèl·lics en monuments a la bellesa i la contemplació.

Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso



ART SONOR? Fundació Miró

CULTURA Posted on jue, noviembre 07, 2019 17:46:46

Art sonor? Aquest pregunta formulada per Max Neuhaus (1939-2009), dona peu a l’exposició presentada a la fundació Miró, revisa la qüestió de la sonoritat en l’art i es planteja la possibilitat d’aquesta categoria estètica.

Rafael Pardo (director fundació BBVA); Marko Daniel (director de la fundació Miró);
Arnau Horta (comissari); presentant l’exposició

L’exposició abasta un ampli arc emporl que va des de finals del segle XIX fina a l’actualitat amb obres de trenta-sis artistes d’arreu del món, com James Abott McNeill Whistler, Marcel Duchamp, Sonia Delaunay, Frantisek Kupka, Joseph Beuys, John Cage, Laurie Anderson, John Baldessari, Tres o Joan MIró, entre d’altres.

Per primera vegada en una exposició a Espanya, i coincidint amb el vuitantè aniversari del naixement de Rolf Julius (1939-2011), té una presència destacada amb la seva obra.

L’exposició s’estructura en cinc àmbits

  1. Els ulls escolten. De finals del segle XIX i al llarg del segle XX, molts artistes visuals en van inspirar en l’univers sonor i el van incorporar a les seves creacions. La música, en particular, va estimular la imaginació dels primers artistes de les primeres avantguardes i dels pioners de l’abstracció.
  2. Música sobre paper. Des de mitjans del segle XX, un nombre important de compositors i artistes visuals, molts dels quals es vinculen al col·lectiu Fluxus, van convertir la partitura en un espai d’experimentació. Els acords i les notes escrites sobre les cinc línies del pentagrama van reemplaçats per elements gràfics de tota mena, moltes vegades com a resultat de gestos corporals o altres accions.
  3. Cossos sonors. Les obres d’aquest àmbit una experiència del so dirigida no només a l’oïda (o a la mirada) sinó a la totalitat del cos.El cos s’entén aquí com a dispositiu d’escolta que dona forma la nostra vivència sonora del món.
  4. Els sons secrets del silenci. El silenci ha estat fèrtil per a la investigació sonora, tal com demostren les obres d’aquest apartat. Es proposa pluralitzar la noció de silenci i situar-lo sota l’escrutini de l’escolta, la mirada i el pensament amb l’objectiu de desentranyar el que s’amaga darrere d’allò que és aparentment inaudible.
  5. Art sonor? Les obres presentades en aquest apartat corresponen als últims dotze anys i funcionen com a punt de reflexió a l’entorn de la pregunta de partida. Algunes d’elles ni tan sols són pròpiament «sonores».
Joan Miró -1968. Silenci
Paul Kos- 1970. El so del gel quan es desfà
Rolf Julius 2004. Música silenciosa

Text: Martí Plana / Fotos: Albert Losao



TÀPIES i el TEATRE

CULTURA Posted on dom, noviembre 03, 2019 12:40:39

La Fundació Tàpies acaba de presentar l’exposicó sobre la obra d’Antoni Tàpies i la seva relació amb el món teatral. Inclou diverses formes d’evocació del món de l’espectacle.

Presentació de l’exposició a càrrec de Joan Guerra (director de la F. Tàpies) Núria Homs (comissària) i Vicenç Altaiò (Fundació Joan Brossa)

Aquesta relació es va mantenir en el temps des del 1961 fins el 1989, dissenyant cinc escenografies de representacions teatrals amb voluntat efímera. Aquestes escenografies corresponen a Or i Sal (1961), Semimaru (1966), L’armari en el mar (1978), L’Éboulement (1982) i Johnny va agafar el seu fusell (1989). Degut al seu caràcter efímer, no es conserven cap de les escenografies, encara que s’ha fet una labor d’investigació de fotografies, dibuixos, pintures, esbossos, gravats, material documental com pel·lícules, revistes, programes de mà, invitacions i altres materials que es poden veure en aquesta exposició.

Les primeres relacions amb el món teatral li vingueren de la mà de Joan Brossa, que va aconseguir atreure la seva atenció per preparar l’escenografia per Or i Sal, així com la fascinació pel fregolisme, popularitzat per l’actor italià Leopoldo Fregoli, el món de la màgia i la il·lusió.

Núria Homs destacant els elements de l’exposició

També s’interessà per les arts escèniques com la òpera, en el projecte Cap de mirar, que s’havia d’estrenar al Teatre del Liceu el 1991, amb llibret de Joan Brossa i música de Josep Maria Mestres Quandrey, malauradament amb l’incendi del teatre no es va arribar a estrenar mai. També va donar suport a la companyia de putxinel·lis La Claca, que promovia l’ús de la llengua catalana els any 60 i 70.

Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso



Charlotte Posenenske – Work in Progress – al MACBA

CULTURA Posted on dom, octubre 20, 2019 12:34:14

El MACBA acaba de presentar la nova exposició sobre la obra de Charlotte Posenenske (1930-1985), la primera gran mostra monogràfica que es presenta a Espanya. L’exposició es podrà visitar fins el 8 de març de 2020.

Tubs verticals, sèrie E

Charlotte Posenenske va néixer a Wiesbaden, Alemanya. El seu pare era jueu. A causa de la persecució de jueus a l’Alemanya nazi, es va suicidar quan Posenenske tenia nou anys. Dos anys després d’això, Charlotte Posenenske es va amagar per evitar la persecució. Abans d’esdevenir pintora i escultora, Posensenske va treballar diversos anys com a escenògrafa i dissenyadora de vestuari. Posenenske va estudiar pintura amb Willi Baumeister a principis dels anys 1950 a l’ Acadèmia Estatal de Belles Arts de Stuttgart . El 1956 va començar a crear les seves pròpies obres d’art.

Hiuwi Chu, comissaria de l’exposició al MACBA, presentant les obres

Als anys 60 va entrar en el grup de dones artistes que van aportar una veu crítica i claridivent al món de l’art contemporani. El 1968 va signar el seu famós manifest a on declara que l’antiga categorització de les arts ja no existeix. Va establir la serialitzaió de les seves obres per ser exposades tant al carrer com espais públics, com centres de treball, estacions de tren, deia «faig sèries perquè no vull peces úniques per a individus, perquè vull fer elements combinables entre si dins d’un sistema. Per fer una cosa que sigui repetible, objectual, i perquè es econòmic.»

Així, l’autoria la compartia amb els curadors, comissaris, muntadors, clients, el públic i tot aquell que pogués intervenir sobre la obra. En aquest sentit el MACBA està buscant una aportació coreografiada per la ballarina Paz Rojo.

L’obra de Posenenske oscil·la entre el minimalisme i el conceptualisme, l’art participatiu i la performance, la pràctica social i la crítica institucional. L’exposició reuneix els seus primers dibuixos i pintures, els seus relleus d’alumini, i les seves últimes i conegudes escultures modulars. A la mostra a MACBA, es pot veure per primer cop una nova obra de Drehflügel Series E, una obra basada en els dibuixos de la artista que no es va realitzar durant la seva vida.

El 1968, decebuda amb els límits de l’art, Posenenske va abandonar la seva carrera artística per dedicarse a la sociologia, un camp on es va especialitzar en l’estudi del treball i la producció industrial.

L’exposició ha estat comissarida per Jessica Morgan (directora de DIA Foundation) i Alexis Lowry (DIA Foundation), i per Hiuwai Chu al MABA

Tubs quadrats, sèrie DW

Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso



Siguiente »